El Femení Osona és un club que es va crear per potenciar l’evolució de jugadores amb projecció i evitar que marxessin de la comarca. Després de la resolució de la federació, el conjunt taronja jugarà l’any que ve a Primera Catalana. Clàudia Alba, capitana de l’equip, ens explica com ha viscut el club aquesta aturada per la COVID-19 i com afronten la temporada vinent.
Clàudia, què significa per un club com el Femení Osona jugar la temporada que ve a Primera Catalana?
És un repte molt important pel club ja que sempre treballa per ser un referent a la comarca i aquesta fita és com la cirereta del pastís. És difícil estar a primera catalana i ser l’únic equip femení de la comarca ens dóna aquesta responsabilitat, com a equip i, sobretot, com a imatge de club per fer-ho lo millor possible. Hem d’afrontar aquest repte amb molta il·lusió i desitjar que totes les nenes que van creixent al club puguin tenir aquesta referència i ambició de jugar al primer equip.
Com vas viure les setmanes que vam estar confinats a casa per la pandèmia de la COVID-19?
Ho vaig viure, sobretot a l’inici, amb bastanta incertesa. Era com una cosa molt desconeguda i hi havien molts casos, moltes morts. Cada dia era pitjor i era una mica no saber quan podríem tornar a fer vida normal, no veure aquesta llum al final. Però mica en mica estem tornant a una nova normalitat. En el meu cas, jo estic estudiant un doctorat a la UVic i treballant i he aprofitat per seguir avançant els projectes i anar treballant, cosa que m’ha anat bastant bé.
Com afecta a una esportista haver d’entrenar a casa individualment quan practica un esport d’equip?
És impossible seguir treballant col·lectivament des de casa. Per tant el que ens hem basat totes les jugadores és en fer treball físic i, algú ha pogut fer treball específic de basquet perquè tenia jardí o una cistella. En el meu cas visc en un pis, per tant, ha estat difícil. Vam treballar al màxim a nivell físic per estar preparades per si podíem tornar.
A nivell de club s’ha fet alguna cosa per amenitzar el confinament?
Des del club es van fer diferents challenge que van estar molt bé per estar una mica en contacte amb la gent del club i amb les jugadores. Podies veure a les jugadores i què feien a casa seu. Les més petites podien veure les més grans i va ser divertit per seguir tenint aquest caliu que tenim dins el club. A nivell d’equip, un cop per setmana o cada dues setmanes fèiem una reunió virtual per veure com estàvem, què havíem fet i per tenir una dinàmica diferent, fer algun joc, però més que res, per seguir en contacte.
Malgrat que quan es va aturar la lliga anàveu quartes, creus que podríeu haver competit fins al final i aconseguir l’ascens?
Pujar a primera no era un objectiu inicial però és una ambició que teníem i quan estàs a dalt ho veus més factible. Sabíem que era molt difícil, hem pujat un cop a primera catalana i és realment molt complicat pujar, però estàvem allà dalt competint bé i si, era un fet que podria haver passat perfectament i podríem haver lluitat per aconseguir-ho.
Ets partidària de que si hi ha ascensos també hi hauria d’haver descensos? Creus que la resolució de la Federació Catalana de Basquetbol ha estat encertada?
És un tema molt complicat que afecta a molta gent i a molts clubs. Prendre una decisió així a nivell de federació és molt complicat. Sí és la millor? Per nosaltres si la veritat, però és una decisió molt complicada. Jo em dedico també en el món de l’esport professional i tinc molts companys en altres esports que s’han trobat igual i, estem d’acord que és una decisió molt difícil perquè no tothom surt beneficiat.
En ascendir de categoria, la dificultat augmenta a l’hora de competir. El fet d’estar tant de temps parades pot influir en les primeres setmanes de la competició?
Òbviament afectarà! En tots els esports. Però partim tots des d’un mateix punt, ens afectarà a tots igual. Sobretot el que haurem de fer és una molt bona pretemporada, haurem de treballar més sobretot a nivell físic per prevenir aquestes lesions que estem veient en esports que han tornat. Segurament a l’inici el bàsquet no serà tant maco, però a mida que agafem una mica més de rodatge esperem tornar en el nostre bàsquet.
Com afrontes el repte de jugar a Primera catalana la temporada que ve? Creus que teniu plantilla suficient per salvar la categoria o serà una temporada molt dura?
És un repte molt ilusionant i molt xulo! Però és molt complicat i ho sabem. Ja fa un parell o tres temporades que hi vam estar i va ser una temporada molt dura. Jo personalment hi he estat un altre any. Ho sabem i no tenim excusa i, el que hem de fer és treballar més que aquesta temporada per seguir creixent, sobretot sense perdre la nostra línia a nivell de club; el nostre objectiu és sempre que el màxim nombre de jugadores puguin jugar al primer equip un cop acabin junior.
En l’aspecte personal, aquesta darrera temporada has estat la jugadora que ha disputat més minuts (471 minuts en 19 partits jugats) i ha anotat més punts del teu equip, amb un total de 209. Com valores aquestes xifres?
La veritat és que no en tenia ni idea! Imagineu-vos com valoro aquestes xifres. No ho havia mirat, no hi dono importància. Jo jugo de base i el meu rol dintre l’equip és que jugui el millor bàsquet possible, organitzar l’equip dintre la pista i fer que l’equip guanyi. Fora la pista, a nivell personal i com a capitana, el meu rol és que hi hagi una bona dinàmica dintre el grup, que ens ho passem bé, però també organitzar sopars i aquestes coses que també són importants. Valoro més aquestes coses que les xifres.
En l’esport d’elit hi ha hagut competicions que s’han pogut reprendre, però sense públic. Per una esportista és vital l’afició en cada partit?
És bàsic que hi hagi públic. Personalment he estat present a la fase final de la lliga ACB i és molt estrany jugar sense públic. És com un partit d’un entrenament. Perd aquesta essència, aquesta màgia de competir. També és cert que en el nostre cas ens ve a veure gent, però tampoc estem en aquest nivell on influeix tant el públic.
Com a capitana del Femení Osona, quins creus que són els punts forts d’aquest equip?
Som un equip molt jove que portem bastants anys treballant juntes. El fet de ser més joves ens permet ser més esponges i aprendre més, podem fer més coses diferents i seguir aprenent que jo crec que és una cosa molt important quan practiques un esport. No és tancar-te i dir: ens quedem aquí! sinó seguir evolucionant com a equip i això és una cosa molt xula. També a nivell de bàsquet som un equip que físicament pot aguantar millor els partits, amb un equip més ràpid i que pot jugar a un joc més de contraatac.
I els febles?
En el mateix sentit, som un equip jove i, per tant, sobretot a primera, et trobes a equips en què la veterania pot jugar un rol important a l’hora de decidir un partit. Recordo que quan havíem jugat a primera molts partits podíem perdre’ls al final per aquests dos últims minuts de gent que porta molts anys i que sap jugar millor aquests últims minuts que nosaltres.
Quin és el millor moment que recordes vestint la samarreta taronja?
És molt difícil trobar el millor moment. Porto bastants anys al Femení osona i us en diré dos que són els dos cops que hem pujat de categoria. El primer cop va ser l’any que vam pujar de tercera a segona, que va ser un any espectacular perquè no vam perdre cap partit i sempre el recordaré. I el segon moment és quan vam pujar de segona a primera, que va ser més complicat i vam haver de patir més però la recompensa va ser més gran i vam poder pujar celebrant-ho bé que, és millor pujar així.
Què és el que més has trobat a faltar del bàsquet durant el confinament?
La gent! Arribar al pavelló i saludar entrenadors d’altres equips, al director esportiu, a tothom. I òbviament et trobes amb les companyes de l’equip que moltes són amigues meves ja a nivell més personal. També és cert que agafar una pilota de bàsquet es troba a faltar. Penses que no, al principi dius bueno així descansem una mica, però la gent que realment ho vivim i ens agrada tant, a la que portem un parell o tres de setmanes ja dèiem bueno, quan podrem anar almenys a un aro a fer un parell de tirs.
