Opinió d’Ofèlia Carbonell
D’aquí a uns dies farà just un any que em dic a mi mateixa juganera. Gamer, jugón, aficionada als videojocs. Per mi, juganera. Quan ens van confinar per aquella primera onada de la pandèmia jo no vaig fer pa ni vaig escriure cap novel·la. No vaig aprendre a fer ioga ni ganxet i vaig evitar les trobades per Zoom tant com vaig poder. No vaig pintar ni vaig gravar un disc. No vaig fer res per respondre a aquella obsessió col·lectiva que ens va agafar a tots per no deixar mai de ser productius, ni tan sols tancats a casa lluny de la vista de tothom. En comptes d’això, vaig agafar el comandament de la consola que hi havia en aquell pis compartit, aleshores desert per les restriccions, i vaig acostumar-me a jugar. Perquè sí, per passar-m’ho bé i prou. La cosa va començar a poc a poc, amb jocs familiars, l’Animal Crossing i els Sims. Aviat, però, vaig rebre la notícia que la companyia Naughty Dog posava l’Uncharted 4 gratis a disposició de tothom per fer més passables aquells dies sense primavera. Així que vaig decidir descarregar-me tota la saga i jugar d’una tirada a l’Uncharted 1, 2, 3 i 4. Amb aquells jocs vaig aprendre a apuntar i a coordinar controls i càmeres, i avui dia, Uncharted 4 segueix sent un dels millors jocs que he jugat mai. Reconec que va ser una mica com anar a Port Aventura i començar pel Shambala.
Amb els mesos que vindrien vaig anar acabant un joc darrere l’altre. Vaig descobrir que lo meu eren els jocs en tercera persona, amb una història potent i un bon equilibri entre acció i passeig. En menys d’un any vaig haver jugat a Death Stranding, els The Last of Us i Ghost of Tsushima; vaig passar-me una mica a desgana tots els de la Lara Croft i fins i tot vaig acabar gaudint amb Days Gone. Vaig allargar tant com vaig poder el RDR2 i l’Spiderman i encara avui em nego a acabar The Legend of Zelda: Breath of The Wild. Fins i tot vaig aconseguir acabar el God of War malgrat aquells controls absurds. A vegades encara recordo els cops que de més joveneta havia acompanyat un xicot a la Game i m’havia interessat per algun dels seus jocs. És cert que fins abans de la pandèmia només havia jugat a simuladors o a jocs de picabaralles com el Tekken, però ja tenia clar que jugar m’agradava. Als altres nois de la botiga, majoria tret d’alguna altra xicota o mare, els feia molta gràcia, allò. “Tu a què jugues, als Sims?” començava un. “Fa més cara de donar-li al Nintendogs, oi?”. Sí, potser aleshores havia fet més hores als Sims que a cap altre joc, però avui no crec que sigui tan diferent que un COD, Counter Strike o Fortnite. Al cap i a la fi, simuladors d’acció. Per què uns es consideren pinacles de la cultura gamer i d’altres no?
Ara m’adono que he trigat dècades a animar-me a entrar a un món que m’apassiona tant o més que les sèries o el cinema. Si als prejudicis que hi ha contra el fet de jugar per no ser prou productiu o lloable segons els nostres estàndards culturals, per elitisme o desconeixement, hi sumes un món que encara avui és hostil a les dones, és natural que moltes de nosaltres ni ens atrevim a començar. Segons un estudi de 2019, a occident les dones conformen el 41% d’usuaris de videojocs. Vist des de fora, aquesta xifra és sorprenent, i és que amb cop d’ull ràpid als rànquings actuals dels e-sports, en cap dels 10 equips que conformen el top 10 (Astralis, SK Gaming, Team Liquid, FaZe Clan, etc.), hi trobem la cara visible d’una dona. I encara que les dones conformin gairebé la meitat del públic dels videojocs, aquests segueixen sent concebuts cap a un públic masculí. Només un 24% dels treballadors de la indústria dels videojocs són dones. Això fa que sovint et trobis jugant a través d’una “male gaze” o perspectiva masculina que sexualitza i menysprea als personatges femenins des del punt de vista que t’has d’empassar com a protagonista. Tu estàs jugant tan tranquil·la i de cop trobes seqüència rere seqüència de la Lara Croft caient en unes postures totalment absurdes només per retratar millor els seus pits o cul a la pantalla. I quan, en canvi, introdueixen punts de vista més inclusius, com en el cas de The Last of Us Part 2, els sectors més reaccionaris comencen campanyes d’assetjament i boicot, al·legant que la introducció d’una dona forçuda (l’Abby) o una protagonista poc sexualitzable (l’Ellie) els hi espatlla l’experiència fins al punt de no poder connectar per res amb la història. Amb en Joel sí que hi connectaven perquè es veu que tots ells són homes fornits, alts, forts, guapos i barbuts com ell.
Encara que un podria pensar que s’ha avançat des de la crisi del “Gamergate” de 2014, quan la crítica feminista Anita Sarkeesian va haver de cancel·lar una xerrada per les amenaces de mort i violació que no deixava de rebre per parlar del món dels jocs des d’una perspectiva feminista, sembla que encara queda força feina per fer. El passat juny de 2020, més de 70 conegudes streamers van fer públics els casos d’abús, ciberbullying i amenaces de violència que rebien constantment només per ser presents en un espai que alguns consideren que no els pertoca. Només cal recordar que un dels videojugadors més famosos en l’àmbit espanyol, encara que pagui els impostos a una altra banda, ElRubius, va començar el seu pic de fama popularitzant frases d’incel com “a fregar” o “a la cocina” quan es topava amb un personatge femení al videojoc. Però malgrat tot això el que em dol més és pensar en tots els anys que he fet tard a aquest món de fantasia i colors només per pensar que no em pertocava, per ser dona. Així que vull acabar l’escrit animant-vos a totes a jugar i a seguir jugant, a donar suport a streamers dones, a donar suport als jocs que s’atreveixen a ser més inclusius i a les seves creadores. Perquè en el fons cal recordar que aquells quatre incels fan molt soroll, però som més, molts, molts més els que creiem que el dret de gaudir dels videojocs és de totes i de tots.