Quin és el missatge clau de l’informe?

El primer és la urgent necessitat de reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en tots els sectors de l’economia. Ens queden pocs anys, uns tres anys, per a aconseguir que les emissions mundials arribin al seu límit pico, en el 2025, pel cap alt trigar, data a partir de la qual hem de començar a reduir-les de manera profunda i urgent si volem assegurar-nos a fi de segle els dos objectius climàtics, és a dir, limitar l’escalfament a 1,5 °C o a menys de 2 °C.

Complicat, no?

Les emissions han de reduir-se també a la meitat de les actuals en el 2030. Per tant, la reducció del 50% seria en cinc anys. I en el 2050, les emissions mundials haurien de ser 0 en termes de balanç net (entre el que s’emet i el que s’absorbeix amb ajuda de la naturalesa o de tecnologia).

I això és possible?

És un desafiament gran; no podem adormir-nos. Parlem de posar en marxa accions en un parell d’anys, per a canviar dràsticament una tendència històrica.

Què passaria si no limitem les emissions i inclinem la balança a partir del 2025?

El més probable és que perdem la possibilitat d’aconseguir l’objectiu consensuat de limitar l’escalfament a 1,5 °C. Aconseguir l’objectiu dels 1,5 °C ens permetria continuar prosperant; ens donaria temps al fet que els impactes siguin manejables. En canvi, superar aquesta barrera fa que els impactes siguin irreversibles, molt difícils de gestionar o molt costosos per a moltes persones en les economies del món. El que fem en els tres pròxims anys defineix el futur fins a fi de segle. L’evidència que no podem perdre més tempo és més contundent que mai.

Es poden reduir les emissions de manera significativa?

Avui ja existeixen opcions disponibles en cada sector de l’activitat d’economia per a reduir-les a la meitat l’any 2030, i limitar l’escalfament a 1,5 °C: en el sector energètic, transports, aliments i agricultura. I també nosaltres hem d’acompanyar aquesta transformació. Si canviem els nostres hàbits i el nostre estil de vida a l’hora de prendre decisions sobre serveis i consum, podríem reduir d’un 40% a un 70% les emissions per al 2050.

Es tracta de generalitzar opcions tecnològiques ja conegudes…

Hem de fer que aquestes opcions tecnològiques ja disponibles arribin de manera massiva, sobretot als països menys desenvolupats. El finançament és clau; i l’informe estima que el flux de les inversions en tecnologies baixes en carboni hauria de multiplicar-se entre tres i sis vegades per al 2030, perquè estiguin disponibles massivament.

La indústria haurà d’emprar electricitat amb zero emissions i hidrogen verd
Però sectors com el ciment o l’acer no poden prescindir dels combustibles fòssils…

Sí. El sector industrial és el que avui té més dificultats i limitacions per a poder disposar d’aquestes opcions.

Llavors?

Les solucions per a la indústria passen per un ús més eficient de materials i energia, i per una reutilització i reciclatge de productes i materials. Per desgràcia no és una pràctica habitual a nivell global i suposa un desaprofitament enorme. Es requereixen noves maneres de produir acer o ciment, avui en fase d’experiències pilot. A més, la indústria haurà de basar-se en electricitat amb zero emissions i dependre de l’hidrogen verd. I en alguns casos, mentre això no arriba, haurà de recórrer als sistemes de captura i segrest de carboni, per a compensar totes aquelles emissions que no pot reduir a zero.

Quin paper exerciran els sistemes de captura i segrest de carboni, incloses l’absorció directa de CO2del aire?

Els sistemes d’absorció del CO2de l’atmosfera seran essencials per a aconseguir un balanç d’emissions netes 0 en el 2050 i més endavant. Necessitarem l’absorció (eliminació) del CO?, ja sigui per la via natural, amb mètodes biològics (reforestació i altra), o per la via de la tecnologia. Però l’informe fa una diferència entre aquests dos mètodes.

Quin?

Es pondera que els mètodes biològics ja s’estan aplicant en molts llocs i han de ser promoguts (reforestació, segrest de carboni en els sòls, conservació i regeneració d’ecosistemes naturals…) i, a més, ofereixen com a grans beneficis ambientals i socials, més enllà de l’absorció del CO?. En canvi, les tecnologies per a treure CO2de l’atmosfera de manera directa requereixen avui molta més recerca i una inversió molt més gran per a ser portada a gran escala. Comporten incerteses i un grau de confiança escàs com perquè puguem estar tranquils pensant que el que no fem a l’hora d’emetre el solucionarem amb aquestes tecnologies.

Horitzontal
Protesta dels joves a Berlín JOHN MACDOUGALL / AFP
Tornem al primer punt. L’informe parla de la necessitat de situar el pic d’emissions en 2025 com a màxim, però la Xina preveu que en el seu cas estigui cap al 2030 Hem de renunciar a l’objectiu climàtic més ambiciós de 1,5 °C o quedar-nos en el de 2 °C?

L’informe diu que si no avancem prou en els pròxims anys i hem de rescindir a l’objectiu de 1,5 °C i conformar-nos amb l’objectiu de 2 °C, les emissions han d’arribar igualment a un topall màxim en 2025. Per això, és important tenir en compte que tot el que sigui dilatar l’acció té conseqüències, perquè després canalitzar la nostra senda d’emissions i tractar el temps perdut implica més incertesa a llarg termini per a poder aconseguir els objectius i, en segon lloc, és molt més costós social i econòmicament.

Quina consideració mereix l’energia nuclear?

L’IPCC no es pronuncia ni a favor ni en contra de cap tecnologia específica; només avalua com seria la descarbonització del sistema energètic, amb o sense nuclear. La nuclear està reconeguda com una energia de zero emissions i que contribuiria a la descarbonització; però quan s’avaluen les diferent combinacions de diferents escenaris de desenvolupament s’estudia també si és un opció és factible: s’estudia si és viable tècnicament i econòmicament i si és socialment acceptable.