Participar per construir

Comentar la fotografia que un amic ha penjat a les xarxes socials; compartir un vídeo curiós; comentar una notícia interessant; publicar una entrada al nostre bloc, una fotografia a les nostres xarxes socials…; editar o eliminar continguts erronis… Tot això no seria possible sense la Web 2.0.

La Web 2.0 arriba en el moment en què l’usuari pot començar a participar de la web sense necessitat de saber de programació: cadascú es converteix en creador de contingut per la xarxa que altres iguals podran comentar, respondre, compartir, interactuar… a més de fer més publicacions, entre moltes altres opcions. Ús senzill que permet que tothom pugui participar per construir el contingut que forma Internet.

La Web 2.0 és resultat de l’evolució de la web que la precedeix (la posteriorment anomenada Web 1.0), i són molts els que ja parlen de l’arribada, en un futur gairebé immediat, d’una possible Web 3.0, i fins i tot de la Web 4.0!

Però anem per parts: D’on venim, on som i on anem?

DESENVOLUPAMENT

D’ON VENIM

L’any 1990 neix la World Wide Web, de la mà del britànic Tim Berners-Lee. Les famoses “3W’s” ens porten Internet, el conjunt de xarxes i servidors que ens mantenen connectats al “núvol” i, com a conseqüència, arriben les webs: el sistema que utilitza Internet per emmagatzemar informació.

Les primeres webs, conegudes com a Web 1.0, eren les més bàsiques: un espai on només hi tenien accés els experts en programació i entesos en l’àmbit informàtic. Els usuaris eren simples consumidors passius dels continguts, només els podien llegir. Eren pàgines estàtiques i amb poca estètica que només permetien cercar informació.

Com hem dit, aquesta nova xarxa es basa en un disseny on l’usuari n’és el centre: creador i participant dels continguts que es generen. La Web 2.0 deixa enrere la unidireccionalitat de la Web 1.0, per convertir-se en una xarxa interactiva i basada en la participació dels seus usuaris. Per això és important destacar que el coneixement de la Web 2.0 és retroalimentatiu, és a dir, si ningú la utilitzés, no evolucionaria.

ON SOM

Tornem als inicis d’aquesta segona generació de les plataformes de xarxes. Per tal de facilitar la interacció entre usuaris, es creen aplicacions que encara ara són representatives (Dr. Pere Marquès Graells. (2013)):

1. Aplicacions per expressar, publicar i difondre:
   • BLOCS: pàgines fàcils de crear i actualitzar, com WordPress o Blogger. A més, els usuaris que visiten el bloc, poden deixar-hi comentaris.
   • WIKI: pàgina que permet als usuaris col·laborar-hi obertament. L’exemple més conegut és la Wikipedia: consultar informació, editar lliurament… També tenen l’opció d’afegir nous articles creats per ells mateixos.
2. Aplicacions per publicar, difondre i buscar informació:
   • PODCASTS: arxius de música o notes de veus (programes de ràdio o cançons, per exemple) que es poden descarregar d’Internet. Arxius amb format MP3.
   • YOUTUBE: web composta per arxius en format vídeo que creen i comparteixen els usuaris. Els usuaris poden deixar-hi comentaris amb la seva opinió.
   • FLICKR: pot ser considerada una xarxa social. Permet emmagatzemar fotos, compartir-les, organitzar-les, buscar fotos d’altres usuaris…
3. Aplicacions per buscar informacions actualitzades:
   • GOOGLE: cercador per excel·lència de les pàgines web amb la informació que busca l’usuari.
   • DIARIS ONLINE: versió online dels diaris tradicionals que et permeten llegir des de la web les últimes novetats (DiariARA, per exemple).
4. Xarxes socials (més representatives):
   • FACEBOOK I TWITTER: xarxes socials que permeten compartir opinions i notícies amb les persones que t’envolten i comunicar-te amb elles.
   • INSTAGRAM: xarxa social que et permet veure les fotografies que pugen els teus amics, i compartir les teves pròpies.
5. Altres aplicacions online Web 2.0:
   • Calendaris
   • Llibres virtuals
   • Jocs online (AppStore)
   • Etc.

Totes aquestes aplicacions tenen un mateix objectiu: “captar usuarios/generadores de contenidos” (Cobo i Pardo, 2008, p.11).

La Web 2.0 no neix com a substitució de l’anterior com a resultat d’investigacions i invents, sinó que arriba com a conseqüència d’una sèrie d’elements o situacions que impulsen aquest canvi. Tim O’Reilly (2005) menciona en el seu article que podem distingir entre set principis que van servir de base per l’arribada de la Web 2.0:

a. La World Wide Web com a plataforma

b. Treure profit de la intel·ligència col·lectiva

c. Gestió de la base de dades com a competència bàsica

d. Fi de les actualitzacions del software

e. Programació senzilla. Es busca la simplicitat

f. El software no limitat a un únic dispositiu

g. Experiències gratificants per a l’usuari

Segurament, la definició de què és la Web 2.0 la podríem fer anomenant les seves característiques (Merlo-Vega, 2008):

1. L’usuari com a centre

2. El navegador com a eina

3. La cooperació com a mètode

4. Informació accessible

5. La interactivitat com a fonament

6. La senzillesa com a guia

7. L’etiquetatge com a sistema

8. La participació de l’usuari com a principi

9. Varietat de la font

10. La personalització com a possible guia

11. L’experimentació com a norma

12. El desinterès com a base

ON HA ARRIBAT LA WEB 2.0

L’única cosa que uneix als primers telèfons mòbils amb els actuals, és el fet que continuem mantenint l’opció de trucar a una altra persona que tingui aquest tipus d’aparell. L’evolució dels mòbils ha estat tan ràpida que amb poc més de vint anys, hem passat d’utilitzar-los únicament per trucar, a tenir l’opció de fer servir millions d’aplicacions que et permeten no haver de trucar a la persona amb qui vols parlar.

Hem passat de telèfons mòbils, a smartphones: l’última generació de mòbils que estan estretament lligats a Internet i, com a conseqüència, a la Web 2.0. És a dir: portem a la butxaca dels nostres pantalons, petits aparells que tenen la mateixa capacitat tecnològica (o més) que un ordinador.

Per tant, la Web 2.0 va molt més enllà de la plataforma d’Internet als ordinadors, ja que també arriba a altres dispositius com els smartphones mitjançant les aplicacions Web 2.0.

Tal com passa a la plataforma Web 2.0, els smartphones també necessiten usuaris que ens converteixin en creadors, en editors, que ajudin a ampliar i modificar les aplicacions web 2.0.

LA WEB 2.0 I LA COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL/DIGITAL

Els estudiants i professionals de la Comunicació Audiovisual/Digital, sempre estan pendents de l’actualitat: necessitem i hem d’estar informat, però també som nosaltres qui hem d’informar. La Web 2.0 és sinònim d’actualització, present i immediatesa: els diaris online i les xarxes socials són els pàgines web que permeten publicar informació a l’instant, connectar-nos i està pendents d’allò que passa arreu del món.

No hi ha cap professional ni estudiant de la comunicació que no navegui un cop al dia, com a mínim, per una pàgina web buscant informació o publicant-la.

Comunicació Audiovisual/Digital és gravació: són càmeres, micròfons, il·luminació, so, platós… Però també és Internet i Web 2.0: és la plataforma web que ens permet donar-nos a conèixer mitjançant comptes a les diferents xarxes socials (Twitter, Facebook, Instagram, entre molts d’altres) i és l’espai on podem penjar els nostres treballs i veure els projectes d’altres companys i professionals del sector (Vimeo, Youtube…). La Web 2.0 també és la plataforma on podem llegir crítiques sobre pel·lícules o programes de televisió i donar la nostra opinió, comentar o compartir treballs i projectes interessants (per un motiu o altre).

Podríem dir que, d’alguna manera, la Web 2.0 és l’eina bàsica dels treballs dels comunicadors: tot el material acaba passant per una web, sigui abans, durant o un cop acabat el projecte.

Donar a conèixer el nostre projecte mitjançant la promoció a través de les xarxes socials, crear i portar la pàgina web i els perfils de diferents empreses (Community Manager), informar sobre l’actualitat en mitjans de comunicació online (televisió, ràdio i/o diaris)…

ON ANEM

Què hi ha després de la Web 2.0? Veníem de la Web 1.0, hem avançat amb la Web 2.0 i ara continuem cap a la que molts ja anomenen Web 3.0 o Web Semàntica. Això sí, totes elles són webs que han anat evolucionant gràcies a la participació dels usuaris: des de l’única lectura dels documents, fins a la participació i creació d’aquests. Tot això només dues dècades després que arribés la World Wide Web de la mà de Berners-Lee.

Cobo i Pardo (2008, p. 127) han anomenat el pas a aquesta nova etapa: “De la Web social a la Web inteligente”. És el salt cap a una web més intuïtiva, més eficaç. L’objectiu més clar es troba en aconseguir un cercador que “apliqui” el sentit comú, que trobi i sàpiga triar la informació que l’usuari necessita, deixant apart aquelles opcions en què només la paraula clau coincideix, però no el context en la qual s’està buscant. S’espera que el desenvolupament del sistema pugui permetre als dispositius jerarquitzar la informació i fins i tot fer recomanacions a l’usuari, interactuant, en certa manera, amb aquest (Cobo i Pardo, 2008).

L’usuari continuarà sent el centre de creació, edició de contingut, igual que també seran ells qui compartiran la informació que creguin interessant.

Alguns veuen la Web 3.0 tan a prop, que ja s’atreveixen a parlar de l’arribada d’una possible Web 4.0. L’evolució continua i avança a llargues passes dia a dia.

WEBGRAFIA

Cobo, C. i Pardo, H. (2008). Planeta web 2.0: Inteligencia colectiva o medios fast food. Mèxic: Flasco México.

Dr. Pere Marquès Graells. (2013). La Web 2.0 y sus aplicaciones didácticas. Consultat 3 març 2016, des de http://www.peremarques.net/web20.htm

Merlo-Vega, J.A. (2008). Las diez claves de la Web social. Dins Tomàs Baiget (ed.), Anuario ThinkEPI: Análisis de tendencias en información y documentación (p. 34-36). Madrid: Editorial UOC.

Sanz, P. I. (2011, agost 19). Animación Web 1.0 vs. Web 2.0 [vídeo]. Consultat 3 març 2016, des de https://www.youtube.com/watch?v=5CDDHw1GqvQ