El Cas Alcàsser

El cas Alcàsser ha estat un dels successos criminals més impactants de la història recent d’Espanya. El 13 de novembre del 1992, tres adolescents de 14 i 15 anys, Míriam, Toñi i Desirée, de la localitat valenciana d’Alcàsser, que es dirigien a una discoteca de la veïna localitat de Picassent, van ser segrestades, violades, torturades i finalment assassinades a una caseta a pocs quilòmetres del nucli urbà anomenada Barranc de la Romana.

75 dies després, el 27 de gener de 1993, els seus cossos van ser trobats en una fossa en un paratge rural. La investigació va portar a la detenció de Miguel Ricart, però el presumpte cervell del crim, Antonio Anglés, va fugir i mai ha estat capturat.

La cobertura mediàtica

El cas va tenir una cobertura mediàtica sense precedents. Inicialment, programes com Quién sabe dónde de TVE, presentat per Paco Lobatón, van donar visibilitat a la desaparició amb un enfocament de servei públic. No obstant això, amb el descobriment dels cossos, el tractament informatiu va canviar radicalment.

Un dels moments més polèmics va ser l’emissió del programa De tú a tú d’Antena 3, conduït per Nieves Herrero, que es va desplaçar a Alcàsser la mateixa nit que es van trobar les noies. L’equip va realitzar entrevistes en directe a les famílies en un moment de màxima tensió emocional, mostrant el seu dolor sense filtres. Aquesta explotació morbosa del patiment va generar una gran controvèrsia i va obrir el debat sobre els límits ètics del periodisme.

Els dos programes es van bolcar en el cas i van realitzar diversos especials durant les setmanes en què les nenes estaven desaparegudes. Les audiències es van disparar, i el programa de Lobatón, que sempre va rondar el 50% de share i que se centrava en la recerca de persones desaparegudes, anava al capdamunt.

Canal 9, la televisió autonòmica valenciana, també va fer una cobertura exhaustiva del cas amb programes com El juí d’Alcàsser, on es van difondre detalls escabrosos i imatges de l’autòpsia que mai haurien d’haver estat públiques. Aquesta manca de sensibilitat informativa va assentar les bases del periodisme sensacionalista a Espanya.

Pares de la Míriam, una de les nenes assassinades

Tota Espanya coneixia els noms de les nenes, les seves cares, les seves aficions… i els seus dolents i desesperats pares que, capitanejats per Fernando García (pare de Míriam), apareixien regularment a premsa, ràdio i, sobretot, televisió.

Un dels factors que va alimentar la cobertura mediàtica va ser el paper de Fernando García, pare de Míriam. Inicialment, es va convertir en un símbol de la lluita per la justícia, demanant responsabilitats a les autoritats i denunciant errors en la investigació. Amb el pas del temps, va començar a difondre teories de la conspiració, amb l’ajuda del periodista Juan Ignacio Blanco, suggerint que el crim havia estat obra d’una trama de poderosos intocables.

Aquestes teories, tot i no tenir proves sòlides, van trobar ressò en mitjans com Esta noche cruzamos el Mississippi, el programa de Pepe Navarro a Telecinco, que va donar veu a aquestes hipòtesis sense verificar. Això va contribuir a la confusió de l’opinió pública i va desviar l’atenció de la investigació oficial.

El naixement de les televisions privades i de la televisió escombraria

El cas Alcàsser va coincidir amb un moment clau en la història de la televisió a Espanya: el naixement de les televisions privades i l’auge de la televisió escombraria. A principis dels anys 90, fins aleshores, només hi havia Televisió Espanyola (TVE) i algunes televisions autonòmiques, com TV3 o Canal 9. Però amb l’arribada d’Antena 3 (1990), Telecinco (1990) i Canal+ (1990), el panorama televisiu va canviar radicalment.

Aquestes noves cadenes privades van portar una forta competència per l’audiència, cosa que va derivar en una escalada de sensacionalisme en els programes informatius i de successos. La tragèdia d’Alcàsser es va convertir en el primer gran cas criminal que va ser explotat per aquest nou model televisiu, on el límit entre informació i espectacle es va difuminar.

El naixement de la “televisió escombraria”

L’expressió “televisió escombraria” es va començar a utilitzar a Espanya a mitjans dels anys 90 per referir-se a la tendència creixent dels mitjans a explotar el morbo i l’emoció en els seus continguts. I el cas Alcàsser en va ser el gran precedent.

Programes com De tú a tú d’Antena 3 o Quien sabe donde van ser durament criticats per la seva cobertura invasiva i la falta de respecte envers les famílies de les víctimes. Però aquest model va anar més enllà: Telecinco, amb Esta noche cruzamos el Mississippi de Pepe Navarro, va alimentar teories de la conspiració, mentre que Canal 9 va difondre imatges explícites i detalls escabrosos del crim fins que anys més tard va ser condemnat per injuries.

El cas Alcàsser va demostrar que el sensacionalisme era rendible en termes d’audiència. A partir d’aquell moment, es va instaurar un model televisiu on les notícies de successos es van convertir en espectacles mediàtics, una tendència que es manté fins avui en programes com El programa de Ana Rosa o Cuatro al día.

Aquest enfocament també va tenir conseqüències negatives per al periodisme, ja que va normalitzar la vulneració de la privacitat de les víctimes, va promoure la desinformació i va consolidar la idea que el crim era un producte de consum televisiu.

L’impacte al periodisme espanyol

El cas Alcàsser va marcar un abans i un després en el periodisme de successos a Espanya. Va evidenciar com la televisió podia influir en la percepció social del crim i va instaurar un model de cobertura morbosa que es repetiria en altres casos. L’excés d’exposició i la manca de respecte cap a les víctimes i les seves famílies van provocar un rebuig en part de la societat i una reflexió sobre la responsabilitat dels mitjans.

Més de 30 anys després, el cas segueix generant interès i debat, especialment amb documentals com El caso Alcàsser de Netflix, que analitza críticament el paper dels mitjans en la creació d’un relat sensacionalista.

Què ha canviat des d’aleshores?

Trenta anys després des del cas Alcàsser i, tot i que la televisió ha evolucionat, moltes de les pràctiques sensacionalistes que van néixer en aquell moment encara es viuen avui dia. Ara ja no veiem famílies plorant en directe amb càmeres enfocant-los sense pietat, però el morbo continua venent. Les xarxes socials han agafat el relleu, i els casos de crònica negra es disseccionen amb una facilitat inquietant en fils de Twitter, vídeos de YouTube i programes de true crime.

Tot i la indignació que va generar aquella cobertura, la frontera entre informació i espectacle segueix sent difusa. Ara les cadenes intenten donar una aparença més rigorosa i formalitat als programes de successos, però el format és el mateix: reconstruccions, entrevistes impactants i tertulians analitzant cada detall . La diferència és que avui el públic no només consumeix aquests continguts, sinó que també hi participa activament, comentant i especulant a les xarxes com si es tractés d’un cas de ficció.

Potser el gran canvi ha estat la descentralització de la informació. Ja no és només la televisió qui dicta el relat, sinó milers de creadors de contingut que generen les seves pròpies versions dels fets. Això ha permès donar més veu a investigadors independents i periodistes rigorosos, però també ha obert la porta a la desinformació i a teories de la conspiració que, com als anys 90, segueixen allunyant-nos de la realitat.

Bibliografia