INTRODUCCIÓ
L’educació digital és el conjunt de valors, pautes, consells i bones pràctiques associades a l’ús adequat, assenyat, controlat, sostenible, adient, pertinent i pedagògic de les tecnologies de la informació i la comunicació. El concepte d’Educació Digital incorpora aspectes com la seguretat de la informació i la privacitat de les dades personals, per bé que els transcendeix per avançar cap a qüestions més socials vinculades a les TIC, com ho són els nous hàbits de socialització, els canvis en les relacions humanes a diferents nivells i les patologies i problemes de conducta i físics que ja se’n comencen a derivar.
A tot el món, els esforços que s’estan realitzant a les últimes dècades per transformar l’ensenyament i l’aprenentatge estan en ple desenvolupament així com a subjectes de constant validació. S’estan realitzant moltes investigacions i anàlisis per veure si s’està anant pel camí correcte dins del canvi en les eines de l’educació i sempre mirant que hi puguin accedir el màxim d’alumnes possible. Als països d’ingressos mitjans i alts s’estan acostant a aquesta combinació de factors que donen lloc a una finestra oberta d’oportunitat pel canvi pedagògic.
Comencem a tenir dades que acrediten que els nivells d’utilització de les tecnologies a les aules comencen a ser significatius en alguns països i que les famílies i els docents estan canviant les seves actituds respecte a l’ús de la tecnologia educativa per la transformació de l’ensenyament. Al voltant del 35% de pares i mares europeus (European Working Conditions Survey, 2014) acrediten que les tecnologies han introduït canvis substancials en els seus llocs de treball en els últims tres anys, la qual cosa fa inevitablement que les seves expectatives pel que fa a l’ús de la tecnologia en l’educació es modifiquin perquè senten directament que l’horitzó laboral de les futures generacions estarà marcat pels canvis tecnològics. A les llars, la immensa majoria de preadolescents compta amb connexions a internet tant a Europa com a la resta de continents més desenvolupats. A les escoles, els esforços per aconseguir més nombre de dispositius i més qualitat de la connectivitat no deixen d’augmentar. Aquest procés de digitalitzar l’educació, amb totes les eines i suports d’aquesta, segurament suposa el canvi més important que ha sofert mai la pedagogia.
CONTEXT
Com congeniar l’educació que s’ha d’anar inculcant al llarg de molts anys des de diferents àmbits, com pot ser la família, l’escola, la universitat, els mitjans de comunicació, la societat en general, amb la immediatesa del món digital?
Les eines digitals i internet són evolucions tecnològiques que a més a més tenen el factor plus que s’expandeixen ràpidament. Ens podem considerar uns privilegiats ja que la nostra generació ha conegut el món de l’abans i el després d’aquesta gran revolució.
Però tot això també té aspectes negatius com la dependència i l’addicció d’aquestes tecnologies. Com tota aquesta revolució es relativament nova no tenim una línia clara, del temps que hi podem dedicar, de saber desconnectar, de si pot afectar a la nostra salut, etc. És a dir, dins d’aquest procés extraordinari també hem de ser responsables i crítics.
A més estem en un punt d’aquest procés evolutiu que els fills hi accedeixen més fàcilment que els pares. Per tan, també s’ha capgirat l’ordre de l’ensenyament en alguns aspectes, a part, és molt més difícil per aquests pares entendre i “controlar” el que estan fent, veient o accedint el seus fills.
En aquest procés l’escola hi té un paper molt important, la pedagogia s’ha d’adaptar a l’evolució del món i ha de ser el mètode d’ensenyança principal pels nens. L’escola és un lligam entre els nois, la societat i les famílies.
DIGITALITZACIÓ EN L’ENSENYAMENT
No es pot concebre la digitalització en l’ensenyament com una assignatura específica. Cal una aproximació transversal d’alfabetització digital, que ensenyi els conceptes principals del món digital, que desenvolupi una reflexió científica, ètica i filosòfica i garanteixi alhora un ús responsable dels instruments. Al llarg dels últims 30 anys, s’han elaborat molts plans per desenvolupar l’escola digital i integrar la tecnologia de la informació i les comunicacions en l’educació. S’han demanat molts esforços a les famílies per no parlar de les importants inversions realitzades per dotar les escoles i les biblioteques dels instruments necessaris per promoure l’ús del digital. La majoria de les polítiques d’educació s’han desenvolupat al voltant de tres components: els equipaments, les connexions i la formació del professorat. En general les qüestions d’equipament, connexió, producció de recursos digitals per a l’aprenentatge, no s’han acabat de resoldre ni d’implementar de forma homogènia a les escoles. Però pensem que el retard és encara més important en relació a la formació del professorat i de les pràctiques eficaces a les aules.
En aquest món globalitzat l’educació digital pot ajudar a salvar fronteres, a apropar cultures, a utilitzar un llenguatge més semblant … Però, paral·lelament, degut al cost econòmic, a la necessitat de tecnologies i recursos difícilment aplicables a totes les zones del planeta, el fossà que existeix entre aquestes zones encara s’eixampla més. A part, també hauríem de trobar estratègies per evitar en la major part possible una més que previsible fractura cultural entre generacions. Per definició, els joves es mouen en un univers fet de dinamisme, un món mosaic on tot passa simultàniament i en la immediatesa. Internet, les xarxes en general, a més de garantir aquesta immediatesa, permeten als joves navegar en un espai personal que només comparteixen amb els amics, un espai aliè als pares, als educadors, etc. Pensem que només ideant una cultura humanista podrem pal·liar aquesta inevitable fractura cultural. L’escola i l’entorn familiar també han d’ensenyar a concentrar-se, han de proporcionar espais de reflexió en un entorn més relaxat i més estable.
Existeixen nombrosos experiments innovadors i publicacions sobre l’ús de les noves tecnologies a les aules, però més enllà de l’efecte de novetat, pocs resultats han pogut demostrar una millora significativa i global en l’aprenentatge a les escoles. En canvi, en el món de les facultats, a la nostra societat, avui dia, aquestes eines són imprescindibles ja que seran les que ens trobarem en el món laboral.
Ens sembla important remarcar aquí que, aquesta no és, però, la realitat viscuda arreu del planeta. Per exemple, a Nigèria, setè país més poblat del món, amb 180 milions d’habitants, el “74,8% dels estudiants no tenen accés a Internet en els seus respectius campus”[1].
DIGITALITZACIÓ EN EL PERIODISME
Un dels camps de l’educació on la tecnologia ha entrat amb força és el camp de l’educació del periodista. Afegir la tecnologia a les pedagogies tradicionals pel periodista ha exigit noves competències al professorat però també ha obligat les facultats a adaptar-se amb més maquinaria, recursos, instal·lacions diferents, sales de treball específiques i fins hi tot organitzar el temps de forma diferent… El digital fomenta el treball col·laboratiu, mentre que les pedagogies tradicionals consideren principalment l’estudiant de forma individual. La societat digital està marcada per les xarxes, unes xarxes que transformen la forma d’accedir a la informació, de comunicar-se amb els altres, de treballar junts. Les xarxes inciten a construir junts el coneixement. Les xarxes han alterat les jerarquies tradicionals. Els sistemes educatius, i amb més raó, la dels professionals de la informació han de ser capaços de deixar-se transformar per aquesta nova organització en xarxes. La integració de la tecnologia digital en la formació del periodista passa pel desenvolupament d’estratègies d’ensenyament apropiades, que tinguin en compte la nova relació entre l’espai i el temps i que indueixen les noves tecnologies digitals tot articulant l’aprenentatge individual amb l’aprenentatge col·laboratiu. El món d’avui dia és un món bolcat a l’exterior, un món dominat pels mitjans de comunicació.
El paradigma que ha provocat l’aparició i la consolidació d’Internet ha transformat aquesta professió i el periodisme científic també se’n veu afectat de ple. La divulgació de la ciència és una tradició que es remunta a l’època de la Il·lustració, quan els primers diaris ( The Times, Diario de Barcelona, Diario Curioso…) reflectien els avenços de la ciència i la tecnologia de l’època. És en aquesta època quan es van crear les associacions, com ara l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), fundada el 1990, amb la col·laboració del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Avui dia, aquestes entitats agrupen periodistes i també científics que fan divulgació o comunicació des de la recerca. Ambdós perfils s’han vist profundament afectats per les noves condicions de producció i consum de la informació que ha imposat l’era digital, si bé també en relació als tipus de continguts que el públic consumeix.
Amb Internet, el sistema de comunicació social s’ha eixamplat i qualsevol persona o organització es pot convertir en emissor dels tres tipus de ciència (cultural, pràctica i social) per múltiples canals (publicacions, interactius, webs, blocs, aplicacions mòbils, xarxes socials…). Les tasques que li són pròpies van de la gestió de xarxes socials, com a community managers, a la de continguts i estratègies de comunicació digital, ja sigui per compte d’altres (mitjans, centres de recerca, educatius o culturals) o per a negocis propis i projectes d’emprenedoria.
És important desvetllar notícies, entenent que notícia és allò que algú vol que se sàpiga. En el món del periodisme en general, i en el científic en particular, la innovació al servei d’aquesta tasca avui ve majoritàriament de dues vies: el periodisme ciutadà o participatiu, en què les audiències tenen un paper actiu, i el periodisme de dades, en què activistes i programadors extreuen coneixement de la gran quantitat d’informació que estan alliberant diferents fonts de tot tipus. Com se sol dir, el periodisme d’investigació actual, a diferència del de l’època del Watergate, ha de dedicar-se més a descobrir misteris que secrets, ja que el que hi ha és excés i no pas escassetat d’informació. El problema principal no és l’ocultació, sinó l’anàlisi i la comprensió del que hi ha.
Periodisme Tradicional vs Digital:
L’era digital ha portat canvis, perills i beneficis a cadascun dels valors tradicionals del periodisme, és a dir, informació exacta, útil i accessible. Per exemple, l’excés d’informació disponible acaba provocant desinformació. El periodista d’avui en dia té una tasca nova, la d’ajudar a la societat a trobar informació de qualitat que l’ajudi a prendre decisions informades. Internet ha permès que un individu tingui accés a un gran públic, possibilitat que abans era exclusiva dels periodistes. Vivim en una època on qualsevol que tingui un telèfon mòbil i un ordinador pot ser un periodista en qualsevol lloc del món. El periodista digital ha de mantenir els mateixos estàndards de qualitat que el periodista tradicional, però ha de ser conscient que l’escenari del joc ha canviat i adaptar-se a la nova realitat. Les eines actuals permeten la interactivitat, és a dir, que la informació flueixi de forma bidireccional i el periodista actual ha de tenir la capacitat d’escoltar i interactuar amb el seu receptor. Al mateix temps, Internet permet que aquest receptor es transformi en emissor, de manera que una determinada noticia pot escampar-se molt més ràpidament del que ho faria pels canals convencionals com la premsa escrita. Les noves tecnologies també han permès als periodistes dissenyar noves eines per treballar de forma més eficaç.
CONCLUSIÓ
En el món de l’educació a data d’avui, es imprescindible trobar un equilibri entre els instruments digitals i els tradicionals. A mesura que van apareixen les eines informàtiques, ens preguntem per a què i com usar-les a classe. 
Si volem ser un país avançat en la integració de la tecnologia digital en l’educació, hi ha d’haver un compromís educatiu fort i una ferma voluntat política. No hem de tenir por a qüestionar el funcionament del sistema educatiu, hem d’abordar aquesta qüestió en termes de pedagogia. No es tracta d’emprar la tecnologia costi el que costi, es tracta de deixar la pedagogia enriquir-se per la tecnologia, es tracta de fer possibles noves activitats educatives a través de la tecnologia. Els objectius han de seguir essent essencialment pedagògics, la reflexió rau sobre com la tecnologia pot ajudar a aconseguir-los. Això dóna al mestre un paper central però alhora li exigeix unes habilitats d’enginyeria educativa. Estem enfront d’una contínua evolució en el coneixement, en les habilitats pedagògiques, en la missió de l’escola i en l’exercici de la professió docent… I tot ens fa creure que només som al principi d’aquesta revolució.
[1] Sodiya Adesina Simon, Aborisade Dada Olaniyi i Gbadebo Adegbuyi
BIBLIOGRAFÍA
Col·legi de periodistes de Catalunya. “L’era digital transforma el periodisme científic i la divulgació”. Consultat el 16 d’octubre de 2016 a: http://www.periodistes.org/ca/article/l-era-digital-transforma-el-periodisme-cientific-i-la-divulgacio-137.html
El diari de l’educació. “Educació digital”. Consultat el 14 d’octubre de 2016 a: http://diarieducacio.cat/tag/educacio-digital/
François Bocquet, Éric Bruillard, Bernard Cornu, Joël Guignolet, Daniel Moatti y Jean-Pierre Véran, « Le numérique à l’école : évolution ou révolution pédagogique ? », Revue internationale d’éducation de Sèvres [En línea], 67 | 2014. Consultat el 12 d’octubre 2016 a http://ries.revues.org/4129
Jean-Pierre Véran, « Denis Butlen, Jean-Louis Durpaire, Enseigner les mathématiques à l’ère du numérique », Revue internationale d’éducation de Sèvres[En línea], 71 | 2016. Consultat el 12 d’octubre 2016 a http://ries.revues.org/4565
Jean-Pierre Véran, « La fin de l’école. L’ère du savoir-relation, François Durpaire, Béatrice Mabilon-Bonfils », Revue internationale d’éducation de Sèvres [En línea], 67 | 2014. Consultat el 12 d’octubre 2016 a http://ries.revues.org/4096
La Xarxa. “Ciberperiodistes: noves eines per redissenyar una professió”. Consultat el 17 d’octubre de 2016 a: http://www.laxarxa.com/cultura-i-xarxes/actualitat/digitals-i-ciencia/noticia/ciberperiodistes-noves-eines-per-redissenyar-una-professio
Report.cat. “L’evolució del periodisme”. Consultat el 15 d’octubre de 2016 a: http://www.report.cat/evolucio-periodisme-llibreria-medios/
Viquipèdia. “Educació digital”. Consultat el 15 d’octubre de 2016 a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Educaci%C3%B3_digital
Samsung. “Nou projecte d’educació digital”. Consultat el 14 d’octubre de 2016 a: http://www.samsung.com/es/educaciondigital/LIBRO_SAMSUNG.PDF
Sodiya Adesina Simeon, Aborisade Dada Olaniyi, i Gbadebo Adegbuyi. “Access to information technology infrastructure among Nigerian students”. Consultat el 17 d’octubre de 2016 a https://ries.revues.org/4120?lang=es
Fotos: Google Imatges
Vídeo: Youtube “Periodismo tradicional vs. Digital – Fatima Fernandez”
Presentació Power Point: Elaboració pròpia
Test: Elaboració pròpia