Fins a quin punt tenim el control de la nostra personalitat? Sabem quin tipus de relacions tenim? Realment les noves formes d’interacció ens apropen o ens allunyen els uns als altres? En tenim control i consciència?

És difícil saber fins a quin punt la tecnologia controla les nostres vides, les nostres accions i fins i tot les nostres relacions. Fins a quin punt podem estar incubant una societat malalta i situacions extremistes i futuristes com les que planteja la sèrie americana Black Mirror. És interessant replantejar-se els límits que aquesta tecnologia enganxosa ens proposa i, sobretot els límits que la humanitat està posant en primera línia d’aquesta batalla. Batalla perquè es tracta d’un continu estira i arronsa entre la llibertat i la dependència.

Parlem de noves formes d’interacció en un procés on la tecnologia i els continus progressos i avenços tecnològics, hi tenen un paper fonamental. En aquest procés hi ha de constar l’acció recíproca entre dos o més objectes, persones o agents. En aquest article es pretén fer un recull de les diferents noves formes d’interacció que trobem dins de la nostra societat actualment. Fer una comparació amb el passat i intentar fer, o si més no, imaginar, una hipotètica predicció del paper d’aquestes en un futur. Podem parlar de diferents tipus de formes d’interacció. Per una banda tenim aquelles en que l’humà interacciona amb el dispositiu directament (humà-màquina) i, per altra banda tenim les noves formes d’interacció en que l’humà, a través del dispositiu, interacciona amb un altre humà, és a dir, la màquina fa de intermediari. (humà-màquina-humà).

Temps enrere els humans cuidàvem les nostres relacions personals i interpersonals molt diferent a la manera que ho fem actualment. El cara a cara, les cartes tradicionals, les trucades a la centraleta, els fax. Tot això ha anat desapareixent o si més no, ha patit enormes transformacions. Ara hem acostumat a les relacions  2.0, unes relacions que pretenen lluitar contra la distància  per establir contacte i comunicació entre dues o més persones que estan a diferents espais. Un tipus de relacions supèrflues i fredes que s’estableixen sempre a través de dispositius tecnològics i que no són, en cap cas, tan autèntiques com una conversa o interacció presencial. Està clar que es tracta d’un mètode resolutiu i còmode de comunicació entre els usuaris, però fins a quin punt són tot avantatges?

Cartes o Skype? Sense dubtar-ho, preferim veure amb els nostres propis ulls, encara que sigui a través d’una pantalla, a aquella persona que tenim tant lluny, però “les cartes sempre queden”. La fugacitat d’una conversa virtual no queda físicament plasmada enlloc. En canvi, els nostres avis, besavis i re-besavis sempre podran presumir de tenir el record de totes aquelles cartes guardades, d’aquells mots de lletra que escrivien a consciència, d’aquelles línies que llegien i re-llegien una i altra vegada i, d’aquells sobres que esperaven rebre amb tanta impaciència. Potser sona molt romàntic, però “les cartes sempre queden”. Ara, ningú escriu cartes, de fet, el paper poques vegades el toquem per escriure. A l’escola, tot ha quedat en píxels i en un cursor intermitent que escriu i esborra els apunts de classe, ha quedat en el missatge per felicitar al amic que avui fa anys, en la llista de la compra o fins i tot en la cita amb el metge.

Imatge extreta de: http://dantudor.com/7-tips-for-making-skype-and-google-video-calls-to-your-prospects/

Si fem un breu repàs veurem que, realment la història de la tecnologia es remunta des de la prehistòria fins a l’actualitat. Als anys 40 apareixen els primers ordinadors, uns aparells que ara, no podríem ni reconèixer com a tals; sense xips, ni transistors, pràcticament sense pantalles. Ben aviat, als 60s arriba la revolució de la interacció amb nous invents com el mouse, la interfície gràfica amb pantalla, processador de text… Mica en mica, l’evolució tecnològica agafa embranzida i el 1984 apareix el primer Macintosh, la primera computadora dissenyada, desenvolupada i comercialitzada per Apple Inc.

Un any després apareix Microsoft i, mica en mica es comencen a idear i crear nous mètodes que faran millorar la informàtica, així com també les xarxes i mètodes de comunicació fins a arribar a l’actualitat i al nou segle. Comencen a aparèixer els mòbils, els ordinadors portàtils, consoles, tauletes, reproductors, etc. Ben aviat arriba el gran salt en el món de la comunicació, amb la missatgeria instantània i els xats interactius. A partir d’aquí, es popularitzen aquests petits avenços, com el simple fet d’aplicar aquesta comunicació instantània als propis telèfons mòbils o als ordinadors personals. Fets com poder navegar per internet amb connexió Wifi o fins i tot sense.

L’accessibilitat a la informació i la comunicació instantània esdevé quelcom quotidià i, cada vegada la tecnologia i la informàtica permet al món opcions en més diversitat d’àmbits, des de l’entreteniment, a la recerca avançada i a la investigació, la comunicació, la indústria, etc.

Actualment, la videotrucada és el mètode més accessible i complet per tal de establir una interacció entre dos o més usuaris. La primera videotrucada es va realitzar l’any 1964 als laboratoris Bell amb el Picturephone a Estats Units. El fet de poder parlar i veure amb qui ho fas a través d’un dispositiu era quelcom totalment innovador i revolucionari. Com és evident, aquest fet va suposar un boom a la història de la comunicació i tothom va preveure el què s’acostava. La popularització d’aquest tipus de trucada era relativament imminent. Des de llavors i fins a l’actualitat hem anat trobant i adequant diferents maneres de fer aquest tipus de trucades. Skype va posicionar-se ben amunt el 2003 amb la seva aplicació per ordinador i mica en mica, les grans empreses com Facebook, van anar incloent aquesta opció en les seves funcions. Facetime també va suposar una “mini-revolució”  l’any 2010, ja que el dispositiu amb el qual es permetia fer videotrucades era el propi telèfon mòbil. Més còmode impossible. Ara, ja no hi havia excuses.

Imatge extreta de: https://hipertextual.com/2014/04/videoconferencia-50-anos

Si anem més enllà però, si posem el llistó una mica més amunt, avui en dia, encara podem trobar una manera més completa d’interactuar entre nosaltres: Holo-portació.

Aquest concepte és un experiment que Microsoft es va atrevir a llançar al 2015. Un concepte que fins aleshores podia sonar totalment futurista ja que totes les seves funcions semblen fictícies, com si estiguéssim dins d’una pel·lícula i tinguéssim super poders. Com si ens poguéssim tele-transportar a través del temps i l’espai.

Aquest experiment es combina amb la realitat, fent al usuari partícip d’una experiència interactiva i comunicativa en 3D i a temps real. Això sí, són imprescindibles les Hololens per els dos (o més) usuaris que participin. També són imprescindibles càmeres 3D que haurem de col·locar a quatre punts diferents de l’espai. Els usuaris podran veure’s, sentir-se i interactuar amb els altres participants remots com si realment estiguessin en el mateix espai físic.

Aquesta tècnica captura imatges en tres dimensions i crea una versió digital del usuari i el reprodueix a un espai diferent virtualment. D’aquesta manera sembla que estiguis interactuant cara a cara amb l’altre participant.

Aquest experiment que proposa Microsoft és l’experiència d’interacció més semblant al que podria ser una trobada real. De totes maneres, és difícil competir amb la comoditat que proposa una videotrucada –tot i no ser tan real- des d’un dispositiu com el mòbil.

Abans i tot, al 2012, Microsoft Research ja havia llançat un altre experiment d’interacció entre usuaris en el qual es permetia compartir un espai comú, i per tant, també objectes. L’empresa va presentar el prototip d’aquest sistema durant el TechForum al febrer del mateix any. Es tracta d’Illumishare, com he dit, un espai de treball compartit entre dos usuaris o més. Un sistema innovador que permet compartir un espai, sobre qualsevol superfície, qualsevol objecte –físic o digital- de forma remota. Aquest invent necessita una làmpada que il·lumini la superfície compartida (per exemple una taula). Funciona també amb un projector i una càmera que capta els moviments i permet compartir aquest espai. Funciona paral·lelament amb Skype, per tal de que els usuaris puguin veure’s i comunicar-se alhora que interactuen a través d’aquest espai “comú”.

Les funcionalitats d’aquest invent podien variar. Des de jugar remotament,  treballar en equip des de la distància, a assistir de manera remota a una reunió en un dispositiu digital com una tauleta o un ordinador portàtil, interactuant així en una pantalla física directament a la sala de reunions. En definitiva, podria abastir àmbits com l’educació, la feina i l’entreteniment.

Totes aquestes formes d’interacció estan presents a la societat d’avui en dia –ja sigui de forma comercial, experimental o en procés d’investigació-, però realment no es fan palès en la quotidianitat de qualsevol de nosaltres. D’alguna manera la seva popularització i accés encara tenen un llarg camí per recórrer. Es tracta únicament d’un llarg i profund procés d’investigació i experimentació constant que posa a prova els nostres nivells de coneixement. És difícil contemplar una visió futurista que abasti gaire més comoditats comunicatives i interactives que de les que disposem actualment. És evident però, que la tecnologia avança i seguirà avançant imparablement. No és fàcil endevinar el futur, però potser no és tan descabellat platejar-se els riscos i qüestionar-nos fins a quin punt la dependència tecnològica -tan òbvia i present per a la societat-, pot perjudicar i danyar tant la nostra memòria com les nostres relacions.

Però com ja he mencionat anteriorment, existeixen diferents formes d’interacció. No únicament la manera en que ens comuniquem entre nosaltres ha canviat amb el pas del temps. Ha canviat la nostra conducta i hem esdevingut esclaus de la tecnologia que ens envolta. Dependència absoluta en un món que entraria en col·lapse si s’aturés la interconnectivitat a la que estem sotmesos. Les formes de interacció entre humans i dispositius intel·ligents ha canviat el nostre mode de viure i també la perspectiva de molts àmbits.

Hem creat la tecnologia intel·ligent i hem après a conviure amb ella. Estem envoltats de dispositius intel·ligents; smartphones, smartwatch, cotxes intel·ligents, fins i tot, ciutats intel·ligents. Fins i tot jaquetes intel·ligents! Sí, sí, roba intel·ligent. Un projecte de Google que va comptar amb la marca Levi’s: Jacquard Project. Es tracta d’una peça de roba d’un teixit fabricat amb fils conductius que funciona juntament amb altres sensors i altres components per tal de reconèixer els gestos i moviments que faci l’usuari. També per poder interactuar amb dispositius com smartphones. D’aquesta manera la persona que porti la jaqueta serà capaç de controlar una àmplia gamma de funcions com encendre la llum, controlar nivells d’il·luminació, controlar el volum de la música, accedir a aplicacions del mòbil i a fer cerques d’informació.

Fa dècades la gent amb poder adquisitiu es podia permetre a casa seva un majordom, un assessor, un secretari. Però actualment la nostra assessora es diu Siri, i sí, viu al mòbil i és virtual. Siri resoldrà els teus dubtes, et buscarà informació, trucarà a qui vulguis, et posarà el despertador i fins i tot et dirà quin temps farà demà. Sembla que ens haguem tornat bojos parlant amb una màquina, però és aquest el futur que ens espera. Professions robotitzades, amics virtuals i una vida en que no t’hauràs d’esforçar gaire a preocupar-te de fer memòria.

Tal i com Joan Fontcuberta, a partir del seu estudi sobre la fotografia i la post-fotografia,diu en aquesta entrevista,  posa en qüestió la capacitat de la memòria humana dins d’aquest món actual en què vivim.

“La fotografia ja no és memòria, és paraula.”

És important també prendre consciència del poder i control que totes aquestes empreses tecnològiques tenen sobre els seus usuaris, sobre tots nosaltres. Prendre consciència de que els estímuls i els continguts que rebem diàriament des dels nostres dispositius no són qualsevols, no són a l’atzar. De que estudien i analitzen els nostres comportaments, gustos i preferències i que a partir d’això ens proporcionen uns continguts o uns altres. D’alguna manera doncs, ja ens incentiven a consumir quelcom predeterminat per les nostres prèvies decisions. No som plenament lliures  d’escollir –tant directa com indirectament- el què volem i això és un risc abismal, ja que deixa enrere (encara que ceguem que no) la nostra capacitat d’identitat, la nostra personalitat autèntica i personal.

Per últim, i com he mencionat al principi, remarcar la necessitat de produir sèries com Black Mirror, que critiquen i posen al punt de mira la humanitat, tot qüestionant els límits de la tecnologia que ens envolta i que ens envoltarà. Que ens recorden què està passant i fins on podem arribar.

BIBLIOGRAFIA:

-AT&T Tech Channel. (2012). Debut of the first Picturephone (1970)-AT&T Archives. Consultat el 21 de març de 2018, des de: https://www.youtube.com/watch?v=BQMnlKMFD8M

-Belsuncers, A., Handnawer,M., (2017). Màquines i humans: Hem de parlar. Consultat el 21 de març del 2018, des de: http://lab.cccb.org/ca/maquines-humans-hem-de-parlar/

-CCCB Lab [@CCCBLab]. (2017, octubre 06). “Els assistents virtuals impliquen nous mercats i noves formes d’interacció, i previsiblement seran cada vegada més freqüents en àmbits relacionats amb els negocis, l’educació, l’automoció o la salut.” [Tweet]. Consultat el 21 de març de 2018, des de: https://twitter.com/CCCBLab/status/916236669178785793

-Contreras,M. (2016). Holportation: el primer paso hacia el teletransporte virtual de Microsoft. Consultat el 21 de març del 2018, des de: https://clipset.20minutos.es/hloportation-realidad-virtual-3d-teletransporte/

-Eugeni. (2011). Documental Relacions 2.0. Consultat el 21 de març de 2018, des de: https://vimeo.com/27916347

-Google ATAP. (2015). Welcome to Jacquard Project. Consultat el 21 de març de 2018, des de: https://www.youtube.com/watch?v=qObSFfdfe7I&t=166s

-I3D Past Projects. (2016). Holoportation: Virtual 3D teleportation in real-time (Microsoft Research). Consultat el 21 de març del 2018, des de: https://www.youtube.com/watch?v=7d59O6cfaM0&t=5s

-Las Horas Perdidas (2016). Black Mirror-Tràiler espanyol HD de la tercera temporada. Consultat el 21 de març de 2018, des de: https://www.youtube.com/watch?v=eLrfW3a9cqg

-Microsoft HoloLens. (2016). Microsoft HoloLens: HoloTour. Consultat el 21 de març de 2018, des de: https://www.youtube.com/watch?v=pLd9WPlaMpY

-Microsoft Research (2016). Remote play using Illumishare and Skype. Consultat el 21 de març del 2018, des de: https://www.youtube.com/watch?v=RKR7c1tIOpw

-Ramos, A. (2014). Se cumplen 50 años de la primera videollamada. Consultat el 21 de març del 2018, des de: http://www.parentesis.com/noticias/internet_redes_sociales/Se_cumplen_50_anos_de_la_primer_videollamada

-Redondo, M., Alcañiz, E. (2011). Les relacions 2.0: un documental sobre les relacions a distància. Consultat el 21 de març del 2018, des de : https://es.slideshare.net/Comunica2Gandia/relacions-20-un-documental-sobre-relacions-a-distncia

-Ros, C., (2017): Joan Foncuberta: “La fotografia ja no és memòria, és paraula.” Consultat el 21 de març de 2018, des de: https://www.arabalears.cat/cultura/Joan-Fontcuberta-fotografia-memoria-paraula_0_1791421020.html

-Technology Manegers Forum. (s.d.). The professional association for Technology managers. Consultat el 21 de març de 2018, des de: http://www.techforum.com/

-Viquipèdia. (2018). Apple Macintosh. Consultat el 21 de març de 2018, des de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Apple_Macintosh