Fa més de 25 anys que la història del web va començar. Durant el transcurs del temps, ja sigui per raons tecnològiques o per no tenir els coneixements necessaris, s’han alternat diferents etapes que es van caracteritzar per un intens desenvolupament de la matèria informàtica amb d’altres d’estancament total. Les noves tecnologies, la modernització de la informació, la creació de nous mecanismes per compartir i buscar documents afegits a la necessitat de comunicació dels individus, ha permès el desenvolupament de noves eines que ens permeten accedir a la cerca d’informació de manera ràpida i eficient. El World Wide Web és el mecanisme precursor del que coneixem i vivim a les xarxes a dia d’avui.
Orígens del web
Fins aleshores, l’ús d’Internet era bastant restringit. Només podien accedir a la xarxa aquelles persones que fossin usuaris establerts a les universitats o bé aquells que estiguessin adscrits a centres d’investigació. Hi accedien a través de programes especials, que utilitzaven un conjunt de seqüències encriptades i comandaments específics (ordres que la persona havia de fer per tal d’indicar al sistema què és el que havia de fer) que només podien entendre i fer servir aquells que fossin especialistes. L’origen del web i l’embrió d’Internet va ser creat a finals dels anys 60. Es va anomenar ARPANET, i es va crear per connectar els ordinadors de diferents institucions militars per tal de no interrompre les comunicacions en el possible cas que alguna d’aquestes institucions fos destruïda. Per aquest motiu es va decidir crear uns protocols a seguir i a tenir en compte, que permetessin ser interpretats per tots els ordinadors militars. Aquestes normes es coneixen amb el nom de ‘protocol TCP/IP’ (Transmission Control Protocol / Internet de Protocolo). A partir d’aquest moment, les universitats decideixen adquirir aquest nou mecanisme de comunicació per tal d’intercanviar la informació i, al 1971, Ray Tomlison crea un programa capaç d’enviar missatges entre els ordinadors. Com a conseqüència d’aquest descobriment, apareixen noves xarxes que van donar pas a Internet (UNESET o BITNET).
Personatges Importants
El pare del web és considerat Tim Berners-Lee, però hem de tenir en compte a Vannevar Bush i Ted Nelson com els antecedents i els precursors del web.
GALERIA – PERSONATGES IMPORTANTS EN LA CREACIÓ DEL WEB
Vannevar Bush
Bush, durant la II Guerra Mundial, va crear MeMex, un aparell fotoelèctric i mecànic, encarregat d’emmagatzemar arxius privats i capaç de crear i seguir enllaços, gràcies als micofilms (microfitxes). És a dir un sistema molt semblant a l’hipertext.
Ted Nelson
Nelson per la seva part va crear l’Hipertext i l’Hipermedia, reconegut també pelseu projecte Xanadú, un revolucionari sistema d’Hipertext, millor que el web, que mai va veure la llum i en el qual es va basar Lee.
Tim Berners-Lee
Científic, enginyer informàtic i professor britànic que va inventar el web. Berners-Lee va desenvolupar les idees fonamentals que estructuren el web, ja que tenia la necessitat de distribuir i intercanviar informació sobre les seves investigacions d’una forma més efectiva. El 1989 va crear, juntament amb un grup d’investigadors de l’Organització de Recerca Nuclear (CERN), el projecte World Wide Web, en aquest projecte es va idear el llenguatge HTML, el protocol HTTP i el sistema de localització d’objectes al web URL. Al novembre del mateix any, i gràcies al projecte WWW va ser l’encarregat d’establir la primera comunicació entre un client i un servidor. Berners-Lee actualment és el director del World Wide Web Consortium (W3C), fundada el 1994, institució que supervisa el desenvolupament i la promoció dels estàndards del web. La intenció del W3C és esprémer el màxim potencial al web.
Història i creació del web
Va ser durant els anys 40 quan l’enginyer i científic Vannevar Bush va proposar la idea de crear un sistema similar al que coneixem avui en dia com a ‘Web’: un dispositiu de base de dades on es podrien emmagatzemar tota mena d’informacions de llibres, gravacions i documents, per tal de millorar el procés de la cerca d’informació. Tot i les grans expectatives de ser un gran projecte, aquest invent no es va portar a terme mai i es va quedar sota el nom de ‘Memex’ (MEMory Extender). Aquest projecte va ser el referent que van utilitzar altres científics com Ted Nelson, qui va crear la primera referencia d’un sistema d’hipertext als anys 50. Però no va ser fins els 90, quan el científic britànic Tim Berners-Lee va desenvolupar les idees fonamentals que formarien l’estructura del web. El britànic va tenir la idea de fabricar una eina per compartir informació a causa de les necessitats del moment en intercanviar i divulgar la informació sobre l’avenç de les investigacions científiques del moment. Lee, juntament amb el seu grup de treball del CERN (empresa per la qual treballava), va crear el llenguatge d’etiquetes de l’hipertext (HyperText Markup Language), conegut també per les seves sigles HTML. També va desenvolupar el protocol que s’utilitza per a enviar els fitxers que contenen aquest tipus de llenguatge: HTTP (HypperText Transfer Protocol), el primer navegador web (World Wide Web) que també va ser un editor dde pàgines web, així com el sistema que s’utilitza per localitzar les adreces electròniques o enllaços de les pàgines web, l’URL (Uniform Resource Locator). En termes informàtics, la World Wide Web (o el que tots coneixem avui en dia com la xarxa informàtica mundial) és un sistema electrònic que, a través d’un navegador web, permet distribuir qualsevol tipus de document hipertext o hipermèdia a través d’Internet. Amb un navegador web, qualsevol usuari pot accedir i visualitzar els llocs web que siguin del seu interès i que estiguin formats per pàgines web que continguin diferents formats de textos, imatges, vídeos i/o altres continguts multimèdia a més de poder navegar a través d’aquestes pàgines web utilitzant els ‘híper enllaços’. El 6 d’agost del 1991, el científic Berners-Lee va publicar un resum del seu projecte de la World Wide Web. Aquesta data també és important, ja que es considera l’inici de la Web com a un servei públicament disponible a Internet.
Evolució del web
D’acord amb les bases del naixement del World Wide Web, els primers que van poder adaptar aquest mitjà d’informació van ser, principalment, els departaments científics de les universitats i certs laboratoris de física (Fermilab i SLAC). Els primers usuaris web podien navegar per pàgines populars de directoris, tot i que també podien realitzar cerques d’informació a textos. Aquesta manera de fer-ho era molt semblant a la capacitat que es va desenvolupar un temps després amb els motors de cerca (els que podem utilitzar a dia d’avui). El web que coneixem avui en dia és un univers dins d’Internet que està ple d’aplicacions i de pàgines web que estan connectades les unes amb les altres; plenes de vídeos, fotografies i, sobretot, que tenen un gran contingut interactiu per als usuaris. Durant el transcurs del temps, les tecnologies web han evolucionat fins al punt de permetre que es puguin crear noves experiències dins de les pàgines web. La Web actual és el resultat dels constants esforços d’una comunitat web oberta plena d’usuaris, que ajuda a definir aquestes noves tecnologies que es troben dins de la xarxa i que permeten que tots els navegadors web les admetin.
Primers navegadors
Un dels punts que va afectar a la World Wide Web va ser la creació del navegador web ‘Mosaic’ al 1993. Es tracta d’un programa gràfic que va ser desenvolupat per un equip de la NCSA (National Center Supercomptation Aplication). Com a fet anecdòtic, el primer navegador Mosaic no disposava d’un botó que permetés fer enrere, ja que va ser dissenyat i fabricat per ser un editor i no només un simple visor.
On es troba la NSF (National Science Fundation) ?
Les etapes del web
Pel que fa a l’ús de les pàgines web com a mecanismes de difusió d’informació, podem distingir dues grans etapes que marquen la diferencia en quant a l’ús que hem fet d’Internet al llarg de la seva existència: El web com a mecanisme de lectura i les pàgines web de lectura i escriptura.
Les pàgines web com a lectura
Aquesta etapa es caracteritza per la gran quantitat d’usuaris que hi havia a Internet en front als pocs llocs web. A més a més, aquests espais els desenvolupaven i els actualitzaven (tot i que no es podien actualitzar contínuament), persones especialitzades en la programació (editors o ‘webmasters’). Aquests tipus de web tenien un caràcter divulgatiu, on es van començar a difondre documents majoritàriament de caire cultural.
El web com a lectura i escriptura
Amb l’evolució de les tecnologies informàtiques van sorgir llenguatges complementaris al HTML que va elaborar Tim Berners-Lee.
Aquests llenguatges van permetre dissenyar un altre tipus de pàgines web amb noves funcionalitats que van servir per gestionar i crear aplicacions web: bancs, universitats, empreses i correus electrònics entre d’altres. Pel que fa a l’usuari normal (qualsevol usuari), va continuar creixent al mateix temps que ho feien els espais a Internet i les pàgines web. La diferencia essencial que radica en aquesta etapa és que en aquest moment ja no són necessaris els editors professionals per actualitzar els espai web. Qualsevol usuari és capaç de fer-ho. Els nous avenços tecnològics i l’evolució dels usuaris pel que fa a l’ús del web, tal i com ho fa avui en dia qualsevol persona que disposi d’un telèfon mòbil, tot aquell usuari que vulgui pot comentar, agregar o treure el contingut del web. Accions com: penjar una fotografia, fer un comentari a una publicació d’un amic, escriure una opinió a Twitter, eliminar la fotografia que hem penjat perquè no ens acaba d’agradar, publicar la meva ubicació actual (aquí i ara), comentar a blocs, espais i compartir els continguts d’una pàgina web perquè hi estem a favor; són fets que podem protagonitzar tots els dies, ja que estan a l‘abast de tothom. Per tant, és una etapa que facilita l’accés a les diferents publicacions dels continguts i dona pas a una major integració social i tècnica a partir de la participació comunitària.
També es podria considerar la transició entre les aplicacions tradicionals i les aplicacions que funcionen a través del Web, que estan més enfocades a la participació de l’usuari. Es tracta d’aplicacions que generen col·laboracions i serveis que reemplacen les aplicacions ‘d’escriptori’ (més estàtiques) per donar pas a nous projectes a Internet.
La importància de les pàgines web en l’actualitat
Tal i com podem comprovar, els usuaris, com a cercadors d’informació, han crescut fins al punt de ser independents pel que fa a l’ús d’Internet. Si un usuari necessita buscar ‘x’ informació (específica o no) per obtenir unes dades, anirà al seu navegador i buscarà allò que necessiti saber a Internet. Per exemple: un amic et recomana una clínica de massatges especialitzada en acupuntura i que la coneix gràcies al seu cosí llunyà, que li va anar molt bé per treure’s l’estrès. Aquesta persona que està interessada en obtenir aquest servei, buscarà a ‘Google’ el nom de l’empresa (o de la clínica) i, a Internet, trobarà la direcció i el número de telèfon per trucar i concertar una cita. Per tant, podem dir que la web, tal i com la coneixem a dia d’avui, és una eina que té molta importància ja que facilita les necessitats de l’ésser humà pel que fa a: la comunicació, la cerca d’informació i la interacció amb diferents pàgines web.
https://twitter.com/Jesus_QPro/status/1099901886931582976
El web i el periodisme
La era digital ha suposat un gran canvi en la manera en la que les persones poden accedir a la informació. L’aparició dels nous dispositius tecnològics ha provocat que les xarxes socials es converteixin en un dels mecanismes de transmissió d’informació més efectius actualment. Les noves tecnologies van evolucionant amb el pas del temps i, per tant, la forma en la que les noticies arriben la usuaris també ho ha de fer. Els periodistes han d’adaptar-se a aquesta nova etapa i han de saber fer arribar al públic la informació. El fet que tothom pugui accedir a Internet i buscar la porta que els hi proporcioni la informació necessària ha provocat que els periodistes hagin perdut el monopoli de la informació. Qualsevol persona pot escriure una opinió a Twitter sobre un esdeveniment i publicar una fotografia. Avui en dia tots poden ser emissors de noticies. També trobem que Internet obre la porta a la aparició de grups virtuals, on qualsevol persona pot tenir un acte de presencia des de l’anonimat i així generar audiència i compartir continguts a través de qualsevol dispositiu. Tots aquests arguments han de servir per que els periodistes aprenguin a cultivar un sisè sentit per detectar el que pot ser vertader i el que pot considerar-se com a ‘soroll digital’. Ha d’estar en la mà del periodista la de aprendre a utilitzar les noves eines tecnològiques i adaptar-se a l’actualitat per arribar així al públic, però també han de saber trobar les fonts adients per considerar-les com a verídiques. Tanmateix, han de saber trobar informacions i fer-les riques en contingut i donar-li forma per tal de cridar l’atenció dels usuaris.
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.