La globalització ha provocat la necessitat de compartir ràpidament els coneixements amb la resta del món. Internet és la xarxa més gran del món i ens permet augmentar aquesta disponibilitat d’informació. Mitjançant ordinadors d’arreu del món avui en dia som capaços d’emmagatzemar i compartir pràcticament qualsevol forma d’informació i interactuar-hi de diverses formes diferents.

Història i evolució

La Guerra Freda va suposar un panorama de tensió política que es va estendre més enllà. Era una cursa per ser el primer, entre els Estats Units i l’URSS, tant en economia i ciència. Pel que fa al camp de la ciència, els esforços es van focalitzar en 3 objectius: la cursa espacial, armament nuclear i Internet.

Així, en aquest context on era necessari poder germanitzar comunicacions estatals, va sorgir el projecte d’ARPA, la Xarxa de l’Agència de Projectes de Recerca Avançada a càrrec del Departament de Defensa d’Amèrica del Nord. ARPA, des de 1958, té com a objectiu acompanyar el desenvolupament de noves tecnologies amb finalitats militars.

L’any 1965, el govern dels Estats Units va aconseguir enllaçar dos ordinadors situats a cada costa del país. Després d’això, l’any 1969, es va crear ARPANET (Advanced Research Projects Agency Network), una xarxa que permetia connectar les diferents universitats nord-americanes.

ARPA va començar únicament com a un projecte militar, però aviat va cridar l’atenció de tercers, les possibilitats eren infinites i molts professionals ja ho estaven començant a entre-veure.

L’ús d’internet comença a expandir-se i a internacionalitzar-se. Es va idear el protocol TCP/IP, fet que va accelerar el seu creixement. Les funcions d’Internet es limitaven en enviar correus i fons documental en el qual s’emmagatzemava informació d’arreu del món, tot i això, encara no era una eina gaire intuïtiva.

No va ser fins a l’any 1989 que el científic britànic, Tim Barners-Lee, va presentar un software que permetia visualitzar i ordenar hipertextos, conegut com a HTML. Juntament, es van desenvolupar també l’URL i el HTTP.

La web 1.0 apareix l’any 1990. En comparació a les webs que tenim avui en dia, seguia essent molt primitiva, eren únicament de lectura. Les persones que la utilitzaven eren subjectes passius que rebien informació sense interactuar de cap manera. El contingut de la pàgina estava totalment limitada al que el dissenyador pujava, que bàsicament era un mar de dades estàtiques, una font de consulta.

Tot i que s’avança de forma considerable en el hardware, el que diferencia a la web 1.0 de la 2.0 no és la tecnologia que es feia servir en els servidors, sinó el nivell d’interacció; l’objectiu de la xarxa i la forma en la qual els usuaris percebien la informació.

El terme web 2.0 va començar a ser emprat l’any 2004 i servia per referir-se a aquesta segona generació de formats web basada en una intel·ligència col·lectiva, formada per comunitats d’usuaris, i una nova gamma de serveis, com les xarxes socials, Viquipèdia, blogs o fòrums. Tots aquests serveis fomenten la interacció entre els diferents usuaris.

Aquesta nova web és dinàmica; de lectura, però també d’escriptura; interactiva i afavoreix el treball col·lectiu, permet compartir dades amb molta més facilitat. Col·loquialment, és anomenada com la web social, per l’enfocament col·laboratiu i d’interacció d’aquesta eina. En contraposició a la web 1.0, la web 2.0 és bidireccional, les xarxes socials i les diferents webs interactives i visuals són punts de trobada entre els usuaris.

L’arribada d’aquest fenomen va democratitzar la web canviant la forma en la qual ens relacionem amb la informació i la comunicació, ara els usuaris són protagonistes també. Poden posicionar-se i dir la seva i de forma immediata. Això ha afectat als mitjans de comunicació tradicionals, que al principi els va costar adaptar-se.

A més, el gestor de continguts (CMS) de la web 2.0 permet la creació i l’administració de les pàgines. Es tracta d’una interfície que controla la base de dades i com s’allotgen. És a dir, es tracta d’un sistema que permet operar el contingut de la web i el disseny de forma independent.

Mentre veiem que la web 2.0 és gestionada pels mateixos usuaris, la web 3.0 o web semàntica, gestionada al núvol, dona més protagonisme als motors informàtics i a processadors que entenguin diversos llenguatges de metadades, per acabar oferint un servei amb un alt grau de personalització.

La web 3.0 té com a objectiu enriquir l’experiència de l’usuari, afegeix contingut semàntic als documents que la conformen i basant-se en els nostres perfils a la xarxa, descobreixen informació rellevant per a nosaltres. Aquests motors de gestió segueixen el rastre que deixem a internet a manera de fotos, opinions, tendències de cerca, etc. Així, ens poden oferir continguts que s’adaptin a la nostra ideologia, gustos o preferències. Ja no veiem un món codificat, ara tenim una experiència personalitzada.

Des del punt de vista del màrqueting, la web semàntica permet construir un missatge publicitari mitjançant tecnologia avançada, per després ser distribuït.

Segons el W3C, el consorci creador de la web 3.0, es tracta d’una web “estesa, dotada de més significat en què qualsevol usuari a Internet podrà trobar respostes a les seves preguntes de forma més ràpida i senzilla gràcies a una informació més ben definida sobre allò que busca…”.

Marca els principis per crear una base d’informació i coneixement semàntica i qualitativa, per emmagatzemar les dades dels usuaris poder atendre més fàcilment les demandes d’informació.

La web 4.0 és una nova forma d’oferir un comportament intel·ligent i predictiu, de tal manera que aquell dispositiu que abans ens facilitava informació i ens connectava entre nosaltres, ara també pot fer d’assistent virtual, amb els quals podrem parlar amb ells de la mateixa forma amb la qual mantenim una conversa funcional amb una altra persona. Es tracta d’un internet ambiental, que funcionaria des del rellotge intel·ligent que portes i et mesura en tot moment les constants vitals per detectar alguna anomalia, fins a vehicles intel·ligents que detecten un possible accident i accionen els frens automàticament.

Es tracta de què els dispositius entenguin el context i les condicions ambientals en les quals l’usuari es troba per tal d’oferir la resposta més acurada possible. És a dir, que no tan sols brindi informació, sinó també, aportar solucions a través de la informació que rep i el context en el qual es troba. La web 4.0 no tan sols permet que el dispositiu ens ajudi als usuaris, sinó que qualsevol dispositiu amb connexió a internet serveix com a subministrador de dades per així millorar l’experiència final.

Actualment, i amb l’objectiu d’apropar aquests dispositius al funcionament del cervell humà, trobem la web 5.0 que serà l’encarregada d’identificar les emocions dels usuaris, a través d’algoritmes genètics, i actuar en conseqüència.

En aquest nou paradigma, es podran dissenyar situacions en les quals els dispositius aprenguin a desenvolupar entorns afables i de reflexió. A més, es podrien recollir dades directament, a través de les expressions de l’usuari, sobre pel·lícules, series o caçons i així retro alimentar aquesta base de dades.

Finalment, gràcies a les noves tecnologies, com la intel·ligència artificial es podran implementar noves formes de connectar-nos amb aquest entorn virtual, des d’ulleres per a la realitat virtual, fins a tecnologia integrada al nostre sistema nerviós.

RELACIÓ AMB LA TITULACIÓ

La irrupció d’aquestes noves tecnologies semblava que havia d’acabar amb el periodisme, ja que moltes vegades és la mateixa tecnologia la que marca els cicles evolutius.
Està clar que aquestes noves tecnologies han propiciat la irrupció de molts mitjans que abans no havien pogut existir, s’ha democratitzat l’entorn, ara tothom tant pot publicar un article, com llegir-lo. Els rols d’emissor i receptor són fàcilment intercanviables.

En aquest sentit, la premsa s’ha hagut d’adaptar i aprendre a sobre posar-se a aquesta “competència”, al cap i a la fi, el negoci es troba en la informació donada, no en el mitjà en si.

Un dels conceptes que determinen aquest àmbit digital és el dinamisme. La temporalitat dels fets és un factor clau, ja que la informació apareix de forma immediata i sense temor a l’equivocació o a la limitació d’espai. A més els suports audiovisuals han augmentat una infinitat. El periodista no només pot desenvolupar més o menys un tema i fer-ne un o més articles, sinó que a més, pot recolzar-se d’altres elements amb un gran potencial informatiu.

Per acabar, un altre element important d’aquesta interacció, és l’immens feedback que existeix entre emissor i receptor. El lector, ara, pot opinar i trobar un altre grau de proximitat amb el periodista.

Internet ha tingut un gran auge, però això acaba de començar. El periodisme ha de saber reinventar-se com sempre ha fet i aprofitar aquestes onades d’aire fresc per consolidar-se.

WEBBaixa

BIBLIOGRAFIA

¿Cuándo nació internet? Historia y evolución. (2019). Cámara Valencia. https://www.mastermarketing-valencia.com/marketing-digital/blog/internet-historia-evolucion/

HISTORIA DE LAS WEB, 1.0, 2.0, 3.0 y 4.0. (2018). HISTORIA DE LAS WEB, 1.0, 2.0, 3.0 y 4.0. https://umch.edu.pe/arch/hnomarino/74_Historia%20de%20la%20Web.pdf

Küster, Inés, & Hernández, Asunción (2013). De la Web 2.0 a la Web 3.0: antecedentes y consecuencias de la actitud e intención de uso de las redes sociales en la web semántica. Universia Business Review,  (37),104-119.[fecha de Consulta 1 de Noviembre de 2021]. ISSN: 1698-5117. Disponible en:   https://www.redalyc.org/articulo.oa?id=43325648006

Webedia Brand Services. (2017, 26 septiembre). Web 4.0: así es la Internet que viene (¿con spoilers?). Xataka. https://www.xataka.com/territoriolowi/web-4-0-asi-es-la-internet-que-viene-con-spoilers

Carpenter, H. (2008, 1 octubre). Tim O’Reilly Course Corrects the Definition of Web 2.0. I’m Not Actually a Geek. https://bhc3.com/2008/10/01/tim-oreilly-course-corrects-the-definition-of-web-20/

Santamaria, P. (2020, 17 noviembre). Web 4.0: qué es, historia y origen y cómo funciona. Nobbot. https://www.nobbot.com/general/que-es-la-web-4-0/

Periodismo e Internet: nuevo medio, vieja profesiÃ3n. (2000). webs ucm. https://webs.ucm.es/info/emp/Numer_07/7-3-Pone/7-3-02.htm

Sánchez, C. R., & → V. T. L. E. D. C. R. S. (2017, 29 noviembre). ¿Estamos listos para la Web 5.0? IFT. https://www.infotecarios.com/estamos-listos-la-web-5-0/

Blanco, P. M. P. (2016, 20 abril). El periodismo en la era digital. El País. https://elpais.com/elpais/2016/04/13/opinion/1460540302_620130.html