L’arribada de la xocolata a Europa, i en especial als països de tradició catòlica va generar certs dubtes morals sobre el seu consum: A l’Espanya dels inicis del segle XVI es creia que menjar xocolata trencava amb el dejuni eclesiàstic.
Rere aquesta creença, aviat van començar a aparèixer teòlegs detractors i eclesiàstics que hi estaven a favor, sota certes condicions. El debat, amb el temps va anar creixent: Mentre que alguns jesuïtes acceptaven el consum de la xocolata de forma líquida i s’oposaven a la seva versió més sòlida; el frare espanyol León Pinelo sustentava els seus arguments en l’aspecte nutritiu afegit a la beguda.
En el llibre de Pinelo «Qüestió moral sobre si la xocolata trenca el dejuni eclesiàstic» de 1636, s’explica que el cacau elaborat amb aigua no va en contra del dejuni eclesiàstic, però si es preparava amb llet, farines diverses, ou o trossos de molla de pa, sí; a causa de l’aportació nutritiva extra d’aquests aliments.
Finalment, aquest intens debat va arribar fins als alts estaments papals, a qui se’ls va sol·licitar posar-hi solució al cas. Les màximes autoritats van acceptar el consum de la xocolata beguda sense que suposés incórrer en el pecat capital amb la següent sentència: “Liquidum non frangit jejunum”
0 comments on “XOCOLATA: UN PECAT CAPITAL?” Add yours →