Narratives transmediàtiques: La creació de mons amb estructures para·leles i retroalimentades.

Aparició de les primeres narratives transmediàtiques

El primer cop que va sorgir el concepte “narratives transmediàtiques”, va ser en un article publicat en Technology Review l’any 2003 i escrit per Henry Jenkins. En aquest escrit, Henry Jenkins es mostrava completament segur de que havíem arribat a un moment històric en el qual “ha nascut una nova era de mitjans que torna inevitable el flux de continguts a través de múltiples canals”. És a dir que ara ja no ens conformàvem en conèixer una història a través d’un llibre o una pel·lícula, necessitàvem de més plataformes per a seguir consumint la història.

Segons Jenkins, arribats a aquest punt els consumidors ens hem tornat incansables i ens hem convertit en recol·lectors d’informació als quals ens agrada repetir la història de diverses maneres dins de la mateixa franquícia. També explica que cada mitjà aporta una cosa diferent i totalment única a la història i d’aquesta manera fa una aportació important a la construcció del món narratiu, el qual avarca diferents mitjans i llenguatges.

Henry Jenkins, va afirmar en els seus estudis que les primeres narratives transmediàtiques van sorgir amb els casos de The Matrix, Star Wars, Harry Potter o Pokemon. Ja que van ser les primeres històries que van esdevenir conceptes claus per als seus usuaris, van crear un estil i van esdevenir diferents mitjans per a explicar la mateixa història.

Jenkins ho va definir, explicant que les narratives transmediàtiques tenen dos trets característics que les fan úniques i les diferencien d’altres: En primer lloc es tracta d’un relat que desencadena diversos mitjans i medis, com per exemple: Un còmic que continua en una sèrie, darrerament en pel·lícula, després s’expandeix arribant a fer-se un videojoc… (Exemple: Harry Potter: Llibres, pel·lícules, videojocs…).

La segona característica de les narratives transmediàtiques és que els receptors d’aquests mitjans i medis no es conformen amb consumir aquest producte cultural sinó que assumeixen el rol de participants i amplien el món narratiu amb peces textuals. Aquest fet es pot veure amb el mateix exemple de la saga Harry Potter, tot i que els seus creadors van fer llibres, pel·lícules, còmics, videojocs, etc. Els seus fervents seguidors van crear tot tipus d’històries alternatives sobre Harry Potter i els seus mons màgics, i les van publicar a blogs, canals de Youtube i demés per mantenir viva la seva saga preferida.

Tot i això si ens remuntem uns anys enrere trobem que les narratives transmediàtiques ja estaven presents en certa manera en les obres literàries. Les grans novel·les i sagues de la literatura han generat projectes cross-media.

Com evoluciona una narrativa a transmediàtica?

Com evoluciona una narrativa a transmediàtica? Aquesta pregunta ha estat qüestionada durant molts anys, que és i que no transmediàtic? Han estat molts qui ho han intentat definir però només Henry Jenkins va donar amb les diferències d’aquests dos conceptes. Quan parlem d’una narrativa se’ns diu que és un text que explica i argumenta una història des de un punt de vista determinat, la qual compta amb uns personatges, un diàleg, un narrador que pot actuar de diverses maneres i que té una trama. És a dir l’explicació d’una història escrita en prosa, en la qual actuen uns protagonistes i d’altres personatges secundaris que viuen la història a través de la trama que li vol donar l’autor.

Les narratives són així des de sempre, ho podem comprovar si llegim un llibre o veiem una pel·lícula, però a partir de que es van desenvolupar diferents mitjans el concepte narrativa va evolucionar. Va esdevenir narrativa transmediàtica o enhaced storytelling. Les narratives van fer aquest procés de canvi quan la història d’aquests relats va començar a desplegar-se a través de múltiples mitjans i plataformes de comunicació. És a dir, quan després del llibre, els seus creadors van voler portar la narrativa al cinema i així successivament amb els diferents tipus de mitjans. Però no van esdevenir transmediàtiques fins que els seus usuaris van adoptar el rol de participants en la creació de la narrativa.

Quan parlem de narratives, ho entenem com l’explicació d’una història o històries. Tot i això, les narratives tenen diverses branques que les fan diferents entre elles. Les narratives multimèdia són aquelles històries que s’expliquen des de diferents mitjans, és a dir històries que són explicades de la mateixa forma en el llibre que en la pel·lícula o les sèries però amb diferents recursos literaris, cinematogràfics, televisius…

Les narratives transmediàtiques són bastant semblants a les narratives multimèdia, i per això de vegades costa distingir-les unes d’altres. La característica principal de les narratives transmediàtiques és que tot i ser històries explicades a través de diferents mitjans com les multimèdia, però cada mitja aporta uns recursos narratius que creixen exponencialment gracies a que el espectador o lector pot tenir diferents punts d’entrada a la història.

Una altre característica totalment diferenciadora és que els usuaris col·laboren en la construcció del relat, prenen el rol narratiu i s’endinsen de ple en la història fins al punt de crear per ells mateixos noves plataformes transmediàtiques de la història que permeten que aquesta segueixi viva.

Per a que les narratives esdevinguessin transmediàtiques van tenir que aparèixer una sèrie d’eines que les van fer possibles. Aquestes eines van ser l’evolució dels mitjans de comunicació.

La televisió per cable va néixer l’any 1937, quan van començar les transmissions regulars de TV per cable o electrònica a França i al Regne Unit. Aquest avenç va comportar que l’industria televisiva es desenvolupes i això provoqués un gran i ràpid augment de teleespectadors.

També l’anomenada paleotelevisió va comportar canvis que van ajudar a que s’esdevinguessin les narratives transmediàtiques. Umberto Eco^_ va parlar per primer cop de la paleotelevisió definint-la com un concepte que es refereix a una cosa que està desapareixent: la programació de les televisions públiques. Aquesta desaparició a causa d’una programació molt estricta va desencadenar una evolució en la televisió que va esdevenir: Neotelevisió.

La neotelevisió, que també va ser un concepte creat per Eco, és la televisió de la privatització, de l’americanització, la qual no tenia fronteres entre la programació i la publicitat ni els gèneres televisius. Aquesta nova era de la televisió, va comportar que l’espectador es convertís en “l’heroi de l’espectacle”. És a dir agafés un rol diferent del que tenia amb la paleotelevisió.

Fragmentació d’audiències: Va ser un dels conceptes que com d’altres va desencadenar l’aparició dels mitjans de comunicació nous i amb ells la possibilitat de que les narratives tinguessin nous mitjans per on expandir-se.

Però van ser els conceptes world wide web i la comunicació digital interactiva els que van fer que les narratives transmediàtiques arribessin per a quedar-se, ja que sense un lloc per a ampliar els mons narratius com ho és internet i les seves formes de comunicació els usuaris mai haguessin pogut participar de les narratives transmediàtiques i crear històries paral·leles per alimentar-les.

NARRATIVAS TRANSMEDIÀTICAS EN EL MÓN DEL PERIODISME

Adaptació del periodisme a les narratives transmediàtiques com a mètode de supervivència.

 En aquesta era 2.0, en la qual els joves naixem amb l’internet com a mètode quasi ve vital, moltes professions han hagut de fer una evolució per adaptar-se a aquests canvis. En el nostre cas parlarem del periodisme, un tema que ens toca d’aprop i que molts hem pogut visualitzar com ha anat evolucionant fins a convertir-se en un producte modern i actualitzat.

Fa uns anys el periodisme era solament a plataformes com els diaris i la televisió. Per a qui no li agradava llegir existien els telenotícies o els informatius de ràdio, formats que explicaven l’actualitat de manera ràpida, visual o auditiva. Tot i que encara existeixen aquests formats es consideren que estan antiquats. És per això que molts diaris han decidit crear el seu format digital amb el qual aporten unes notícies breus per als usuaris d’internet i les notícies desenvolupades per a les persones inscrites en aquells diaris on-line.

El mateix a succeït amb les televisions, les quals han decidit transmetre la seva programació a través d’internet per a que tothom pugui accedir-hi. I les ràdios han decidit pujar els podcasts a internet per a que qualsevol pugui escoltar la seva programació com i quan vulgui. Totes aquestes reformes han estat molt innovadores i han captat molts usuaris, però solament de manera multimèdia, és a dir els usuaris accedeixen a la mateixa història a partir de diferents plataformes.

Les narratives transmediàtiques van aparèixer al periodisme més tard, i com a mètode de supervivència. Els productors van observar que amb aquests canvis en la manera d’exposar l’actualitat al públic no eren suficients, els usuaris volien expressar la seva opinió, és per això que el periodisme va aparèixer a les xarxes socials.

L’ aparició del periodisme a aquestes plataformes va desencadenar un boom i va esdevenir transmediàtic, ja que els usuaris a través de Twitter, Facebook, Youtube… van poder actuar i expressar la seva opinió, esdevenint pronsumidors. El fet més rellevant va succeir quan els usuaris van deixar de ser pronsumidors per a ser només productors de notícies. Aquest cas és palpable a Twitter on diferents usuaris especialitzats o no informen als seus seguidors sobre l’actualitat, tot donant el seu punt de vista. Aquest punt de vista és el que fidelitza els seguidors que es converteixen en usuaris d’aquelles plataformes narratives transmediàtiques, aquestes noves formes de comunicació s’anomenen bottom-up

Principis del periodisme transmedia segons Kevin Moloney

El fotoperiodista Kevin Moloney en la seva tesis Porting Transmedia Storytelling to Journalism defineix que el periodisme transmedia compta amb uns principis clars i alguns desafiaments. Aquests són l’expansió, exploració, continuïtat i serialitat, diversitat de punts de vista, immersió, extrabilitat, món real i inspiració per a la ficció.

Kevin Moloney es fa diverses preguntes que qüestionen aquests aspectes, es pregunta quins són els aspectes que fan que una història es converteixi en trending tòpic i que fa que tots els usuaris la vulguin compartir. Vol saber també quins són els trets que fan que un usuari es senti tant atret per una informació que decideixi explorar pel seu compte. Com i a partir de quins mitjans s’aconseguirà l’atenció del públic durant més temps. Poden les noves xarxes de comunicació aconseguir que un usuari es converteixi en productor d’aquella història i aconsegueixi intervenir en ella de manera real?.

Segons Moloney els editors han de considerar quins són els mitjans de comunicació que tenen al seu abast i han de saber adaptar i aprofitat cadascun d’ells per a explicar de la millor manera el relat. Es pregunta quins són els mitjans que milloren l’explicació de les notícies. El fotoperiodista argumenta que mai havia sigut tan evident la necessitat de que les narratives informatives es presentessin a través de múltiples mitjans i plataformes. I per això explica que els professionals han de entendre que seran molts els semiprofessionals que també es dediquin a difondre la informació desde les seves xarxes socials, perquè el món evoluciona i el periodisme transmedia és un concepte que ha d’adaptar el work in progress.

Noves formes de periodisme narratiu transmediàtic: Newsgaming i infografies   interactives.

El periodisme narratiu transmediàtic a evolucionat a mesura que ha evolucionat la mentalitat de les persones. S’ha tingut que adaptar a la manera de veure la realitat, la qual ha patit una gran transformació. Ha evolucionat fins i tot la concentració de les persones, a causa de la comunicació digital interactiva i de les noves formes de comunicació, les persones tenen menys capacitat de concentració. És veritat que la concentració al llegir un article d’un diari era major per a una persona fa uns anys que a dies d’ara. Per a concentrar-nos i seguir el fil de la història necessitem eines que ens ajudin a visualitzar el que se’ns està explicant. És per això que van néixer el newsgaming i les infografies interactives.

 

El newsgaming va ser introduït per un creador de videojocs: Gonzalo Frasca. Va emprar per primer cop aquest concepte al voler referir-se a les produccions lúdiques inspirades en vinyetes polítiques. Els newsgaming són una fusió entre la informació i la diversió.

Existeixen diversos tipus de newsgaming, els current games són produccions que estàn basades en informacions i que s’utilitzen per a que els lectors no perdin el ritme de la notícia, aquests són difosos a plataformes com televisió, premsa… que aconsegueixen un públic molt ampli. Aquestes produccions ajuden als usuaris a construir visualment la història i a entendre-la una mica millor.

Una altre categoria dins del món del newsgaming, són les infografies interactives, aquestes ens permeten tenir una visió global d’un conjunt textual. Ens permeten entendre-ho d’una manera esquemàtica. Un exemple d’infografies interactives que podem trobar als diaris, són els gràfics, els quals representen la informació de la notícia d’una manera esquemàtica i entenedora per a que els usuaris entenguin millor el concepte a través d’aquella plataforma.

El newsgaming, en resum, intenta proposar experiències de simulació que aprofundeixin algun tema en un entorn immersiu. Que ajudin al lector a aprofundir en la notícia o la història, l’ajudin a comprendre el que se li està explicant i pugui així tenir un concepte visual amb el qual pugui entendre millor el que se li està dient.

Presentació Power Point 

Exposició narratives transmediàtiques

Bibliografia

Eco, U., (2015), La estrategia de la ilusión. TV la transparencia perdida, Barcelona, Espanya, DEBOLSILLO.

Guerrero, M. (2012). La red enmarañada: narrativa transmedia en ficción femenina. El caso de Infidels y Mistresses, Barcelona, Espanya, Universitat Pompeu.

Guerrero, M. (2014). Webs televisivas y sus usuarios: un lugar para la narrativa transmedia. Los casos de Águila Roja y Juego de Tronos en España, Barcelona, Espanya, Universitat Pompeu.

 Hernández Pérez, M. & Grandío Pérez, M. M. (2011). Narrativa crossmedia en el discurso televisivo de Ciencia Ficción. Estudio de Battlestar Galactica (2003-2010), Murcia, Espanya, Universidad de Murcia.

Rincón, O., (2010), Narrativas mediáticas. O cómo se cuenta la sociedad del entretenimiento, Barcelona, Espanya, Gedisa.

Scolari, C.A., (2013), Narrativas transmedia. Cuando todos los medios cuentan, Barcelona, Espanya, DEUSTO.

Webgrafia

 Narrativa transmedia, (s.f). A Wikipèdia. Recuperat el 1 de Novembre de 2016 de https://es.wikipedia.org/wiki/Narrativa_transmedia