Consum i distribució?
Cal diferenciar termes. Abans d’entrar al tema que ens ocupa, crec que és necessari que quedi clara la diferència entre finestra de consum i finestra de distribució: Entenem finestra de consum com a qualsevol dispositiu, que ens permeti visionar un determinat contingut; una pantalla de cinema, un ordinador o el nostre smartphone. En canvi quan parlem de finestra de distribució és quan ens referim a l’explotació dels drets d’una producció audiovisual, en altres paraules, són els mitjans o canals que s’escullen des de les empreses audiovisuals per estrenar i visionar les seves produccions. Aquest paper, fins ara el tenia el cinema (els divendres es renoven les novetats de la cartellera) però l’auge del vídeo sota demana ha fet que es produís un canvi de tendència i les diferents plataformes que trobem avui en dia lluiten entre elles per ser les primeres a estrenar i al mateix temps oferir quantitat i qualitat.
Han canviat tant les formes de consum com la manera de distribuir el contingut.
Si parlem de productes audiovisuals, és evident que no estem en la mateixa tessitura que anys enrere, l’era digital ha remogut els fonaments de la indústria de l’entreteniment, una tecnologia que evoluciona ràpidament i uns dispositius amb gran capacitat de connexió han transformat la manera en com els usuaris accedeixen als continguts. Una bona pel·lícula, serà una bona pel·lícula en el suport que sigui, si bé és cert que la gaudirem a més nivells a una sala de cinema que a la pantalla de 5.1” del nostre smartphone . Però precisament aquí rau el problema del fons que plantejo en aquest article.
La societat actual busca entreteniment a qualsevol hora i qualsevol lloc del món, és per això que els creadors de contingut s’han hagut d’adaptar a aquests nou hàbits, valors i comportaments.
Una sala de cinema permet tenir un control del públic i una monetització més o menys directa del producte audiovisual en qüestió, però com hem comentat la tendència de consum i distribució ja no és convencional; podríem dir que la manera d’accedir a l’audiovisual és ubiqua, i fins i tot transmediàtica, és a dir, explicar una determinada història a través de diversos mitjans, fent que univers narratiu sigui molt més ampli i extens depenent de les possibilitats de cada suport o mitjà. Però no entrarem del tot en aquest jardí, ja que no parlem tant de transmèdia sinó del sistema de finestres que hi ha hagut fins ara (sistema tradicional) i com aquest està patint una mutació a causa sobretot dels nous dispositius.
En tot cas podem constatar que el model de distribució és un procés en el qual una mateixa producció audiovisual passa de la pantalla gran a altres sistemes de difusió/dispositius. I ara per ara el sistema de finestres que funciona encara és el següent:
- Exhibició a Sales de cinema
- DVD, vídeo a la carta (els ja gairebé desapareguts videoclubs)
- PPV, pagament per visionat (videoclubs vinculats a televisions de pagament)
- Televisió de pagament (pack sencer)
- Televisió convencional
- VOD, vídeo sota demanda.
Sistema tradicional de finestres. Font: xataka.com
Com es pot observar, ja es veu que comença a ser un sistema obsolet però la sala de cinema segueix essent la principal finestra de distribució però fins quant de temps?
Tenint en compte aquests nous patrons de comportaments de l’usuari a l’era digital, com poden competir les sales de cinema contra això?
L’usuari vol el contingut al palmell de la mà i cal que aquests temps entre finestra s’escurcin sense que els creadors es morin de gana. Però no es pot negar que els ingressos del cinema estan sota mínims i no cal ser un expert per adonar-se que s’està invertint l’escala; la finestra de l’últim esglaó sembla que és la que més èxit pel que fa a usuaris. Des d’aquesta perspectiva el vídeo sota demanda és doncs “la gran finestra”.
Hi ha qui afirma que el VOD (video on demand) serà la perdició del cinema (grans estudis i productores) i altres afirmen que es presenta com un trampolí pels nous creadors.
La televisió
Si les sales de cinema i els creadors tenen un problema la televisió tampoc se’n salva en absolut, en aquest sentit també haurà de trobar el seu lloc. El consum de televisió òbviament també ha patit canvis importants, el target que mira la televisió de manera convencional (lineal) és cada cop més gran i a poc a poc també s’imposa un sistema d’elecció a la carta. Això fa que de moment, la televisió que arriba a les llars cada vegada sigui més segmentada i diversificada, els nous canals, molts dels quals van aparèixer amb la TDT, són cada vegada més específics i selectius amb el seu públic. Això però no resol el problema.
El públic, especialment el jove, va més enllà i vol veure un determinat contingut en un determinat moment i qui escull aquest és el mateix espectador, no els programadors de TV.
I no cal mirar grans canals de grans corporacions ni grups mediàtics, a casa nostra ja s’estan proposant els primers passos per fer aquest cop de volant televisiu: Raimon Masllorens, president de Productors Audiovisuals Federats creu que TV3 hauria de limitar-se a oferir continguts ‘premium’, el 33, continguts esportius i culturals i el 3/24, contingut informatiu: s’aposta per tant per canalitzar la resta de canals a través d’un nou servei de streaming.
Aquest nou model de distribució de continguts s’hauria de convertir en “un referent” a nivell “mundial”.
El grup Atresmedia, per exemple, ha fet passos molt importants en aquesta direcció, unificant continguts en una mateixa plataforma i incorporant publicitat per no perdre anunciants ni beneficis.
Però llavors es planteja un altre problema: el futur de la televisió implica saltar d’aplicació en aplicació en comptes de saltar de canal a canal, una espècie de zàping digital que encara més complicat perquè hi ha molt més contingut: plataformes de pagament, gratuïtes, publiques, privades, amb subscripció, sense… un bon embolic! El que havia de ser l’era d’or dels continguts s’està convertint en un malson.
I aquí és on entren invents com Can I stream it? un cercador que et permet localitzar a plataforma on es troba el contingut que desitges, i en aquest punt també entren al joc Google Chrome Cast i Apple TV que ens fan de porta d’accés a tot l’univers que tenim en matèria d’aplicacions i plataformes al nostre smartphone o ordinador personal i ens permeten traslladar-ho a la televisió. Una espècie de “munta’t la tele com vulguis”, amb accés directe a HBO, Netflix, Youtube… així com als serveis integrats que porta la mateixa aplicació en el cas d’Apple TV.
Les principals plataformes:
Font: Tribuna de Salamanca
A aquestes alçades tothom sap que Netflix i HBO són els dos grans servidors de vídeo sota demanda més potents, però això no vol dir que siguin els únics, de fet, les plataformes de VOD (vídeo on demand) cada vegada més extenses i amb més contingut, ja estan lluitant per imposar-se unes a altres, ha nascut la competència i han aparegut nous jugadors que no només fan de finestra de distribució, sinó que s’atreveixen a assumir també la producció dels seus respectius “catàlegs”, repassem-les:
Netflix
Segurament la més coneguda per tothom, el gran catàleg del VOD, una empresa que va començar com a una espècie de videoclub per correu, ara ha esdevingut un dels distribuidors i productor d’entreteniment més importants del món.
Permet visualitzar el seu catàleg en molts dispositius i simultàniament entre els usuaris registrats. Netflix també crea uns algoritmes per recomanar-te visionats. Permet descarregar contingut per veure’l offline.
PREU: 7,99€ al més (5 usuaris) sense límit de visualitzacions
HBO
A diferència de netxlix HBO aposta més per la qualitat que no pas per la quantitat, també fa producció pòpia amb uns pressupostos molt elevats, entre les seves produccions més destacades hi trobem: Westworld, Vinyl, Insecure, Quarry, High Maintenance, Divorce o The Young Pope, True Detective i la joia de la corona: Juego de Tronos.
PREU: 7,99€ Mensual (2 usuaris) sense límit de visualitzacions
Amazon prime vídeo
No tant coneguda però temps al temps, una plataforma de VOD que està invertint molts diners a la producció, The Man in the High Castle és la seva sèrie estrella i sembla ser que la plataforma seguirà creixent. El gegant de les compres també aprofita per oferir altres serveis com l’emmagatzematge gratuït al seu “drive.”
PREU: 19,95€ anual
Movistar+
Hereu de yomvi, el seu catàleg té més de 6000 títols, La majoria d’estrena ràpida (24h després de fer-ho als Estats Units). Movistar + també aposta per la producció pròpia i dona suport a creacions de km 0.
PREU: Depenent de la tarifa contractada (paquet cine 10€ aprox) 3 dispositius
Altres
També podem trobar altres plataformes més “petites” com Wuaki i Cineclick o algunes com filmin que aposta per la producció nacional, d’autor i independent.
Font: Filmin.es
Cap on anem?
Crec que els que ens volem dedicar a la indústria cal que ens fem moltes preguntes, si hi ha un canvi de tendència, sobretot cal preguntar-se de què menjarem?
Cal un bon sistema per atraure nous públics i crear noves produccions però hem de trobar la manera de monetitzar aquesta finestra i adaptar-se al canvi de paradigma.
La irrupció d’Internet en la quotidianitat de les persones suposa una revolució tan gran en la societat, que tots els processos culturals de construcció i relació que fins ara eren vàlids muten per adaptar-se a la nova realitat. El cinema, amb els seus 120 anys d’història, també ha de mutar. El cinema és tecnologia, indústria i benefici, però també creació, emoció, entreteniment i educació, i en aquesta dimensió tan extensa, les administracions públiques i els agents privats han de treballar plegats, reunir-se, debatre i col·laborar conjuntament.
Està clar que amb l’aparició de les plataformes esmentades més amunt, el model tradicional de finestres té els dies comptats, però el cinema en cap cas morirà, els expositors hauran de posar-se a treballar, i ràpid, les sales de cinema hauran d’esprémer al màxim les potencialitats d’una sala a les fosques per no quedar enrere i els responsables de les plataformes de VOD hauran de buscar la seva fórmula. Segurament un sistema de múltiples plataformes acabarà essent inviable a la llarga, també s’haurà de buscar una manera per tal d’unificar el contingut en una “superplataforma” on poder veure tot el contingut.
Font: 20minutos
En aquest sentit a la darrera Jornada sobre el futur del cinema a Catalunya es van exposar certes idees interessants.
El producte ha de ser bo i ho és. No es dubta del talent dels creadors catalans, així com tampoc de la qualificació dels professionals que treballen en la indústria cinematogràfica, però tot i així, de vegades no és suficient. Estem en un moment en que es fa evident l’empoderament de l’espectador, el qual hi és des de l’inici, té criteri, participa, opina, comparteix…és actiu i busca en l’acte d’anar al cinema experiències positives.
Jo sóc dels que pensen que les sales de cinema no moriran mai, però cal adaptar-se als nous temps i oferir un bon servei i producte com també cal esbrinar perquè l’espectador es conforma amb la pantalla del seu ordinador per mirar una gran pel·lícula. Cal conèixer l’espectador. Cal produir de tot i per tothom, cal invertir.
Cal adaptar-se o morir.
Webgrafia:
«Jornada El futur del cinema a Catalunya. Una visió per als propers 5 anys – Públics culturals. Connectant comunitats». Recuperat 22 març 2018 (http://publicsculturals.blog.gencat.cat/2017/10/18/jornada-el-futur-del-cinema-a-catalunya-una-visio-per-als-propers-5-anys/).
Universitat Oberta de Catalunya. Estudios de Ciencias de la Información y de la Comunicación. s.d. COMEeIN revista dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació. Estudis de Ciències de la Infromació i de la Comunicació de la UOC i Publicacions a Internet (Àrea de Comunicació). Recuperat 21 març 2018 (http://comein.uoc.edu/divulgacio/comein/es/numero34/articles/Article-Judith-Clares.html).
«Movistar +, Netflix, HBO… Plataformas de VOD y tarifas – HobbyConsolas Entretenimiento». Recuperat 21 març 2018 (https://www.hobbyconsolas.com/reportajes/movistar-netflix-hbo-plataformas-vod-tarifas-74128-n16).
«Las ventanas de explotación y sus plataformas (II)». Recuperat 21 març 2018 (http://marketingdecine.com/blog/las-ventanas-de-explotacion-y-sus-plataformas-ii-1343/).
«Distribución online. Nuevas estrategias, nuevos contenidos, nuevos usuarios – Cluster Audiovisual». Recuperat 21 març 2018 (http://es.clusteraudiovisual.cat/noticia/distribucion-online-nuevas-estrategias-nuevos-contenidos-nuevos-usuarios/).
«4 Ventanas de Distribución de Cine – RosssCammm Films». Recuperat 21 març 2018 (https://www.rossscammm.com/es/4-ventanas-de-distribucion-de-cine/).
«Ventanas de distribución en cine: ¿qué son y por qué cada vez tienen menos sentido?» Recuperat 21 març 2018 (https://www.xataka.com/especiales/que-son-las-ventanas-de-distribucion-en-el-cine-y-por-que-cada-vez-tienen-menos-sentido).
Universidad Nacional de La Plata. Instituto de Investigaciones en Comunicación, Sergio Ricardo Quiroga. 2016. Revista questión : revista especializada en periodismo y comunicación. Recuperat 21 març 2018 (http://perio.unlp.edu.ar/ojs/index.php/question/article/view/3376/2857).