La globalització dels mitjans

La globalització té repercussió en diferents àmbits de la quotidianitat de les persones, com ara l’àmbit: social, cultural, econòmic, polític, educatiu, etc. Aquest procés de canvi de la globalització també afecta a l’àmbit de la comunicació. Al segle XIX, es va iniciar la globalització, a partir dels avenços en el camp de la tecnologia que fan que la informació pugui arribar amb rapidesa a qualsevol lloc del món. Els mètodes digitals del processament de la informació fan possible la comunicació entre dos o més persones sense la necessitat de desplaçar-nos.

Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) estan formades pel conjunt de dispositius i electrònics i programes informàtics que fan profit d’Internet per difondre i gestionar la informació. Les TIC han accelerat en els darrers anys l’aparició de nous formats d’organitzar el treball, l’educació, la cultura, la política i la cultura, i han introduït també, noves maneres de comunicar-se. La societat originada a través d’aquestes transformacions s’anomena societat de la informació (SI). Aquesta societat s’ha trobat, entre altres, els desafiaments provinents dels àmbits de la informàtica, el multimèdia, la telefonia mòbil, Internet i les xarxes socials.

El veïnatge global

El terme de “veïnatge global” o “aldea global”, es plantejat per Marshall McLuhan, l’any 1986, on descriu com varia la interconnectivitat humana a nivell global a través de la incorporació de la tecnologia i els mitjans de comunicació. A partir d’aleshores, tots els mitjans de comunicació es fan un lloc en la vida de les persones, per de mica en mica, crear un món on tots hi siguem veïns de tots, i qualsevol persona tindrà accés a la informació. Per al canadenc, Marshall McLuhan, els mitjans de comunicació són els principals responsables que, avui en dia, totes les persones del món tinguem l’oportunitat de poder-nos conèixer i comunicar sense la necessitat de recórrer a un desplaçament.

Com es reflecteix el veïnatge global en les nostres vides?

•  Xarxes socials: A través de les xarxes socials, tal i com proposava McLuhan, ens podem comunicar amb qualsevol per persona de l’altra punta de món i, fins i tot, intercanviar o compartir informació sense la necessitat d’una mobilitat.

• Els mitjans de comunicació: aquests tenen accés directe a totes les informacions que naveguen en qualsevol mitjà de comunicació de tots els països del món. Exemple: un mitjà de comunicació de Amsterdam pot donar una notícia sobre Nova York, a temps real, sense la necessitat de desplaçar els periodistes del mitjà al lloc dels fets.

• Internet:  és la xarxa de les xarxes, és a dir, es la xarxa és diposita i l’exposa tota la informació de tots els mitjans de comunicació d’arreu del món.

Periodistes en l’era de la sobreinformació 

El sector de la comunicació habita en una profunda transformació. Internet ha marcat el canvi de pràctic de consum de mitjans de comunicació per part de la ciutadania que prioritza el consum d’informacions gratuïtes i que té accés a eines digitals del web 2.0 per participar en el debat públic i generar els seus propis continguts. La informació com a expressió de gran soroll, crea l’era de la sobreinformació, situant els periodistes davant d’un repte important: adaptar-se al nou context preservant els principis de rigor i credibilitat de l’ofici.

I el periodisme? Què pot i que ha de fer el periodisme en aquesta democràcia, aclamar i protestar a temps real, de vegades fins i tot sense interioritzar la informació que justifica el debat? El criteri social, el del públic, multiplica les possibilitats de captar i interpretar la realitat, però també cau devorat per la pressa que consumeix les entranyes de l’economia de l’atenció.

 

El periodisme ha estat durant anys un productor fonamental per arribar al coneixement de la realitat gràcies a la informació. Però tots els paradigmes han canviat: avui la informació ja no és escassa sinó abundant, públic i fronts es troben a la xarxa, i cercadors i xarxes socials usurpen el lloc central en l’espai públic que durant tant temps havia ocupat el periodisme.

Saül Gordillo, el periodista, escriptor i director de Catalunya Ràdio, en el seu llibre Superperiodistes en l’era de la sobreinformació afirma el següent:

“Les noves generacions de periodistes per enfrontar-se als nous desafiaments, han de ser capaços de fer “surf” en la marea virtual, de mantenir-se en la cresta amb professionalitat, actitud i coneixements. Són temps d’incertesa, però també d’aventura i descobriment. Estic d’acord amb Ryszard Kapuscinski que aquest ofici no hauria de ser per cínics. Ni tampoc per mentiders i covards. Gent amb intel·ligència i passió per comptar, sí. Els periodistes han de ser polivalents i multimèdia, és a dir, competents per afrontar la confluència de plataformes i suports”

Això fa referència a que els periodistes no han de deixar la informació en mans dels ciutadans. Ara més que mai, la informació és un procés en què, gràcies a tecnologia i a les noves eines, el públic participa en la gestació de notícies i continguts. Apropar el públic a les fonts, als documents i materials amb que es produeix la informació, és ampliar el domini públic, un dels desafiaments del periodisme 3.0. La missió del periodisme ha de ser explicar, fer accessible la informació al públic, ampliar i obrir el procés de la informació, i evitar que la realitat sigui invisible o que es confongui amb la propaganda.

La fractura digital

El concepte de factura digital prové del compte anglès digital divide i que durant el mandat del president Clinton venia a expressar les diferències que es produïen entre els EEUU entre “connectats” i “no connectats” i que tenia relació amb l’esforç que havia de fer l’administració per realitzar les inversions necessàries per afavorir l’accés al grup de persones o individus a les noves tecnologies. La fractura digital és la desigualtat que existeix entre les persones (comunitats, estats, països) que tenen accés a les TIC (Tecnologies de la informació i les comunicacions) i aquells que no tenen accés i no és possible que en facin ús de la informació per generar nous coneixements.

Les desigualtats es produeixen tant en l’accés a equipaments com en la   utilització i la comprensió de les que ja es troben el nostre abast. Per tenir accés a les TIC calen tres factors: disposar d’una infraestructura de comunicacions que permeti l’accés a Internet; tenir recursos econòmics per poder comprar els aparells necessaris i, en darrer lloc, cal tenir coneixements i destresa per saber utilitzar les tecnologies. La manca d’aquests recursos acaba separant la societat i creant un món aïllant.

Tipus de fractura digital 

La fractura social és aquella fractura que es forma dins d’un mateix país i es produeix per les següents causes:

• Generacional: La fractura generacional se centra en la distància que separa els natius digitals i als immigrants, és a dir, la fractura en l’ús de les tecnologies entre els menors i els majors de 45 anys. A Espanya tan sols el 49.3% dels adults entre 55 i 64 anys utilitzen l’ordinador en el seu habitatge, i que el 46,5% navega per Internet. Aquets percentatges es redueixen a la meitat, 23,4% i 21,9%, en el cas de les persones que tenen entre 65 i 74 anys. (2013, Institut Nacional de Estadística).

• Integritat física: Les tecnologies no s’han dissenyat pensant en totes les capacitats humanes. Les persones amb ceguera o deficiència visual troben obstacles a l’hora d’accedir als continguts a causa del fet que no s’han dissenyat de manera accessible. Succeeix el mateix amb les persones amb deficiència auditiva. Les persones amb discapacitat intel·lectual necessiten continguts més simples i ajudes visuals.
• Món laboral: En les últimes dècades s’han produït canvis d’importància en el mercat laboral. Moltes empreses s’han vist forçades a incorporar les noves tecnologies, que són producte de les modificacions en el treball, en les estructures i funcionament de les institucions del mercat de treball.

• Llengua: La Llengua més popular en els continguts i programes que es distribueixen en la lingua franca que és l’anglès. Un 45%  dels continguts a Internet està en llengua anglesa.  Les comunitats que es comuniquen amb idiomes que gairebé no tenen presencia en les tecnologies, tenen més possibilitats de ser excloses d’accés i aprofitament de la tecnologia.

• Política: Afecta a les persones que viuen en països amb restriccions de llibertat d’informació i opinió, com es el cas de Cuba o China. També afecten, a menor escala, a les persones que treballen en administracions, empreses o organitzacions amb polítiques restrictives.

• Educació – cultural: El sistema eductiu prepara als docents perquè puguin circular sense inconvenients en el territori de les TIC, manipular  amb fluïdesa les noves eines  del món digital i desenvolupar l’activitat docent utilitzant-les. Ara bé, no tots els centres i països del món disposen d’aquestes tecnologies per a la seva docència.

• Econòmica: Aquest factor gira cap a les persones que no poden comprar un dispositiu per connectar-se a Internet o tenen un dispositiu per la connexi
  ó però resulta una despesa molt gran.

• Gènere: encara estan en el segle XXI existeixen moltes dones que estan en moltes desavantatge amb els homes, en algunes comunitats aquestes no sabem llegir en els països no industrialitzats.

 Mapa conceptual de  la fractura digital (Carlos Calvo, Google)

La fractura global no afecta als països de l’hemisferi nord (Nord-Àmerica, Europa, Àsia) que en són els compradors i usuaris de la industria de les TIC; però en canvi aquest fet provoca l’exclusió dels països del sud, ja que aquests disposen de menys recursos.

La fractura geogràfica, es pot veure en diversos sentits, des de un nivell local fins a un nivell global. A nivell local en una població qualsevol, aquells que viuen en les zones pròximes al centre de la ciutat, tenen un accés a més serveis públics i de telecomunicacions, que no pas les persones que viuen en les zones rurals. A nivell global, els països del Nord, (Nord-americà, Europa, Àsia) tenen un nivell de vida més alt que els que viuen en la part Sud del món (Llatinoamericà, Àfrica, Sud d’Àsia), exceptua’n Australia i Nova Zelanda.

Internet World Stats (World Internet Users and 2016 Population Stats)

Segons Internet World Stats, actualitzat el juny de 2016 hi ha més de 614 milions d’internautes dels que el 60% viuen en els països industrialitzats. A Europa hi ha 832 milions d’usuaris mentre que a l’Àfrica hi ha 340 milions. Si estem atents el grau d’inserció en la població de Internet África presenta menys d’un 29% mentre que el pol oposat Nord-americà està en un 89% o Europa 73,9 %.

Com podem solucionar el problema de la fractura digital?

Les solucions per disminuir la fractura digital que podria tractar per igual a els diferents nivells socials, respecte a les TIC:

 

Què està passant a les terceres plataformes i com ens hem d’enfrontar com a mitjans de comunicació?

La mobilitat, el cloud computing, el social business i el big data estan creant un nou escenari de la gestió de les Tecnologies de la informació i comunicacions (TIC).

•  Distributed content (Distribució de contingut) El canvi en el consum dels mitjans en la informació ha causat un canvi quant a la visió dels editors que veuen el màrqueting de contingut. El terme “distributed content”, plantejat per BuzzFeed, és una estratègia de distribució de continguts que ja no depèn dels llocs web natius per allotjar i distribuir continguts. El contingut distribuït es consumeix a Facebook a través d’articles instantanis, a Twitter a través de targetes de Twitter, en Snapchat a través d’ histories, Google a través de pàgines mòbils accelerades i notícies (d’una manera indirecta) i en Linkedln a través de missatges llargs.
• Third Platforms (Tercera plataforma) La tercera plataforma és un nou cicle en l’ evolució tecnològica que estan experimentant les empreses i que es consoliden de quatre tendències: mobilitat, cloud computing, social business i el big data.

• Platforms and Publishers (Plaformes i Editors) Les plataformes permeten als editors monetitzar el contingut, els seus productes donen als editors velocitat de càrrega i audiència (potencial) dins el context dels seves plataformes. Moltes editorials socials posen les seves plataformes a disposició de tots. Ex: Snapchat amb les seves histories acciona 10 mil milions de visions del vídeo per dia.

Periodistes en les terceres plataformes

Els mitjans de comunicació no tenim res a fer? Tot el contrari, els mitjans de comunicació ho tenim tot per a fer, ens trobem en una època on els periodistes els toca crear un nou model analitzant cap a on va el mercat i que vol l’usuari i que li pot aportar valor. Els mitjans de comunicació podem aportar marques conegudes i amb garantia de qualitat (TV3, TVE, Ràdio RNE, 3/24,..) que tenen una certa fidelitat de l’audiència. Aquí tenim un factor a potenciar, algú ha de pensar en com fer els continguts. Els periodistes han d’explorar que oportunitats del negoci tenen, sobre els següents factors:
– La reutilització, online i offline (en el paper) dels continguts generats pels usuaris en les xarxes socials.

– La interpretació de la informació pública, per una part com element base pel conegut periodisme de dades i per altra part, com a element clau per enriquir el seu contingut noticiós.

– L’ anotació de continguts digitals, per augmentar el cicle de la vida.

– La composició del comportament dels usuaris digitals: que fan amb els seus continguts, com els comparteixen, que opinen d’ells, quan els consumeixen, des d’on accedeixen a ells…

3 plataformes per periodistes digitals

I. Thinglink: aquesta plataforma permet que els usuaris creïn imatges interactives, és a dir, si vols localitzar els teus lectors sobre una notícia, pots utilitzar un mapa interactiu que els ajudi a conèixer millors els fets.

 

II. Timeline JS: la plataforma ens permet crear línies de temps de manera interactiva, per reconstruir una història dinàmica i entretinguda per els lectors.

III. Klynt.net: plataforma per explicar histories mitjançant vídeos, imatges i textos. Aquesta plataforma és ideal per aquells periodistes que vulguin realitzar cobertures de temes específics amb un alt percentatge de continguts.

 

Presentació :

Veïnatge global, fractura digital i tercera plataforma

Kahoot (El veïnatge global, la fractura digital i la tercera plataforma):  

https://play.kahoot.it/#/k/6c97507b-aae1-4980-bfc0-ff9d9ba95510

 

Bibliografia 

Argila, J. (2016, abril 18). De “Facebook a Periscope” i “Tecnologia i Accessibilitat” [vídeo]. [Consultat 21 de febrer del 2017]

Busquets, J; Uribe, A.C. (2011). El uso de las TICs y la Brecha Digital entre adultos y adolescentes. Primer avance de resultados. Congreso Internacional de Educación Medática y Competencia Digital, Segovia. [Consultat 21 de febre del 2017]

Céline, G. (2011).Internet insólito: la brecha digital, desigualdad de acceso a los medios de comunicación en el mundo.  [Consultat 25 de febrer del 2017]

Dougherty, J. (2016). What is the Distributed Content?. [Consultat 26 de febrer del 2017]

Fernández, S. (2009). Web 2.0 La Brecha Digital y alfabetización digital. [Consultat 26 de febrer del 2017]

Garcia, J. (2015). Gràficos sobre la brecha digital en el mundo en 2015. La Vanguardia. [Consultat 24 de febrer del 2017]

Gordillo, S. (2010). Superperiodistes en l’era de la sobreinformació (11-17). Barcelona: Editorial UOC. [Consultat 26 de febrer del 2017]

Gutiérrez, A. (2011). La brecha digital en la educación. La Voz. [Consultat 23 de febrer del 2017]

López, X. (2011). Desafíos de la comunicación local. Guía para la práctica de la información en los ámbitos de proximidad (12-21). Barcelona: Editorial Comunicación social ediciones.

Otero, J. (2015). Brecha digital 2.0. El Economista. Opinión y análisis. [Consultat 24 de febrer del 2017]

Reuters (2012). La sobreinformación en la red es un problema global. [Consultat 25 de febrer del 2017]